La ciutat està als teus peus. Un petit huracà adormit s'amaga sota de cada rajola i pren notes a la roda de premsa de la vida. Els edificis més alts fan declaracions solemnes des del balcó del darrer pis i els coloms sel's pixen a sobre pintant ombres sinistres amb els núvols. Els humans fem l'humil joc d'ignorar el sostre que no podem tocar, perquè viure a prop de l'àtic fa venir mal d'alçada. Tot l'escenari urbà està a punt per dramatitzar la vida, per fer-la comèdia grotesca d'ossos de ciment, de venes de formigó, d'articulacions pintades de neó i terminacions nervioses de forjat, immòbils i plenes d'arestes. El gegant de les tenebres és la sang del monstre, l'energia somorta que mandreja amb la nostra quotidinat absurda, la doble circulació mai descrita per Servet a un euro vint el viatge.
Arrosega't per aquest ecosistema de tot a cent, aburreix-te amb el color d'ungles del teu veí, escanya la darrera imatge del dia darrera de l'aparador. Destrueix cada toll amb una puntada de peu, perquè hi ha cops directes que no hi ha més remei que respondre, de la mateixa manera que hi ha frases que només estan dissenyades per ser cridades.
3 comentaris:
Stand clear of the closing doors, please.
"Mind the Gap" és mític. Tot i que haurien d'afegir "mind the" cap. El "tube" londinenc és tan claustrofòbic!
M'agrada també allò de: "Am Gleis (número de via), Zug nach (destinació). Bitte Zurückbleiben".
En canvi, a Barcelona... últimament només t'adverteixen dels carteristes. Per què serà?
Molt molt clautrofòbic! I amb molt mal funcionament els caps de setmana. Ara, en alemà, tot sona una mica a maledicció...
Publica un comentari a l'entrada