Escriure sense accents, sense tenir-te, sense voler-te, sense exces d'equipatge. Practico tot aixo i mes, empesa per la dinamica estupida de caminar pels carrers, fer fotografies als pardals i no pensar en res. Als meus missatges solia haver-hi lamentacions impossibles i subjuntives a dojo, pero ara estic de vacances i nomes trobo forces per enviar-te un peto intens, calid i vermell, com els autobusos de capital. Oblidar-me de mi per estar millor es, mes que un mantra, gairebe una obligacio que compleixo com una penitent abnegada. Segueixo caminant i buscant carrers impossibles en mapes que no entenc. Guarda el darrer rastre de roig per quan ens tornem a trobar, darrera de l'ultima carta estripada sense remitent. Sera el punt de partida per tornar a recordar el gust que solien tenir aquelles histories tan nostres, quan el mon semblava a punt de trencar-se a cada moment ara que nomes podem recordar-lo.
1 comentari:
M'ha encantat aquest post.
Publica un comentari a l'entrada