Redirecció

divendres, 21 d’agost de 2009

After sun



Era part d'un somni, un anunci, una novel·la. La dona entrava al lavabo, es posava davant de la pica i, després de rentar-se lentament la cara amb un so de violins creixent, deixava caure les llàgrimes entre els palmells de les mans. Que algú em digui que és real, que no m'he imaginat sola mil escenes com aquesta, en la que que la protagonista arreplega lentament la dignitat perduda, es prepara per la guerra amb marques negres sobre els ulls i fa un búnker de les muntanyes de kleenex usades. Que algú em respongui amb una obvietat, ni massa dolorosa ni massa evident. En el somni, anunci, novel·la, just quan ella traça el gest exquisit d'eliminar les restes sobrants de maquillatge de la parpella sempre hi ha un cop de nusos a la porta, que dictamina que la necessària estona de dol s'ha extingit, que cal tornar a la superfície a lluitar. A esgarrapar. Sovint, a perdre. I surt a fora, perquè encara queden mil batalles per lluitar, perquè no hi ha guerra sense perdedors i ella no vol seure en aquest banc. Devia ser part d'un somni, de fet, perquè quan no hi ha guions sempre s'esgota el maquillatge.

3 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

És real però no sonen violins, sona rock'n'roll massa fort i els cops a la porta els fa algú generalment massa begut al que li importa una merda que tornes a la superfície a lluitar, l'únic que vol és que deixes el bany lliure per poder entrar i fer-se altra ratlla.

Agnès ha dit...

Jajaja... aquesta m'ha arribat al cor Comtessa!

Ginsberg ha dit...

Una altra opció és la del maquillatge waterproof, pensat per a que una dona mai es vegi mancada de la pertinent màscara. Fa temps, vaig veure un noi en moto amb una samarreta rosa on es llegia "la verdad es sexy". Doncs això. Aviam qui s'ho creu.

Passat simple

Determinants articles