Desvestir-se és només l'assaig final. Desmaquillar-se, una prèmiere per la gran estrena. El mirall i tu. I ningú que pugui actuar de testimoni en el judici. Qui et salvarà? Qui et dirà que encara queden mil marques de naixement per estrenar? Cada estria, cada cremada, cada senyal assenyalen qui has estat. No hi ha advocats d'ofici que defensin aquests acudits del temps, ni cap heroi de pel·lícula que salti per damunt de la fera ferotge que ha imprimit cada arruga, cada cabell blanc, cada cicatriu. Som hereus del que ens ha passat, i el testament està imprimit a cada plec de la pell. Parlem sense articular sons i només el mirall sap llegir determinats idiomes, que beuen del que no hem dit i conquereixen cada centímetre de pell. El groc dels teus ulls no és casualitat.
Salva't mentre puguis d'aquest monòleg ferotge, sempre hi hauran selves on no puguis reflectir-te a la vora del riu. Corre mentre tinguis energia, sempre hi haurà una estació de servei on receptin medicines per no pensar. Mentre no et vegis no hi haurà judicis, ni sentències per aquest cos que has maltractat.
Però aleshores, qui podrà mirar-te?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada