Cadència Perpètua

Per dos-cents anys de faltes ens han tancat i ara complim condemna en garjoles de pintallavis. Ens movem rítmicament -com calaveres roses que brillen en la foscor- i ja no queden més sentiments al pati dels condemnats. Hem cremat tots els llibres, hem parlat com si encara quedessin coses per dir. I el taló de les meves sabates només té color de cendra.

Vine amb mi, balla
ara que totes les penes ens deixen espai per dansar.
La pista és buida,
només l'omple el que no es veu
i hi ha tants gots buits a la barra,
que només queda que surti el sol.

Vine amb mi, canta
ara que totes les cançons sonen a llàgrimes.
El llit està ple de notes
que no entenc ni vull entendre
i hi ha tants acords que ballen a les tres de la matinada,
que el silenci és el bé més preuat.

Els nostres vestits de ratlles sempre duen escot i ens demanen autògrafs al corredor on tanquen els depravats. El nostre dolor és de silicona i les llàgrimes de les que presumim només serveixen per brillar a la foscor com un mal regal de fireta, mentre regalimen per aquesta rinoplàstia perfecta. Quan plorem, rimem en assonant delictes que només s'entenen en consonant.

Vine amb mi, dorm
ara que tots els coixins són durs.
El passadís està ple de somnis estranys
que no sé com treure'm del damunt
i hi ha tantes imatges que es repeteixen sempre

que arribo a la conclusió que hi ha petits delictes
que només poden explicar-se amb la vènia de la matinada.