Les tres de la nit seria la hora perfecta si quedés algú despert, ens discutiriem amb les celles apuntant al terra. Cap per avall, només hi ha un clatell sotmès a la gravetat, un coll deprimit que mira al terra i els ulls al que podria ser cel i només és paret. M'agradaria ser un quadre de Modigliani, però només soc un esbòs del que seria una ballaria de Lautrec. Destronada en el darrer càsting de ballarines de can-can, em conformo a veure la realitat amb cabell de superguerrer -cabellera avall regalimant per una de les puntes del llit- des de l'angle privilegiat que permet un contrapicat perfecte dels turmells cada cop més propers al punt de fuga de fusta. Res més aprop d'aquests somnis imperfectes, en els que floto i tot el demés, en els que els problemes venen despés de frenar i no pas per arrancar.
Et convidaria a ballar si no hi hagués parets irregulars en aquestes cantonades només aptes per rat-penats. Què trist no diposar d'atrezzo. Quina llàstima no tenir decorats per discutir-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada