Físicament, tornar enrere fa por i és un viatge només reservat als valents. La última vegada que vaig provar aquest exercici em va faltar poc pel riu de llàgrimes: només veia gent vestida amb xandalls de tàctel, gossos salsitxa, cabells lligats amb plomes artificials i molts pírcings on no tocava. Tots es passejaven i ocupaven els racons del que havia estat el meu escenari d'adolescència, com arbres de Nadal lluents i cruels a primera línia de platja entre la última del migdia i la primera de la tarda. Faltaven els Beach Boys posant música a la nadala, al rèquiem pels records. Amb màniga curta -i el dol auster que es reserva a les ceremònies simples- vaig brindar amb un cafè amb gel pel que recordava, però sobretot pel que havia conseguit oblidar.
2 comentaris:
I a pesar de la por, per què sempre acabem tornant?
Por? Si, pot ser. Però, a fe de dèu, que hi ha instants en que alguna cosa (descripciò molt sutil de la nostalgia), ens condueix a fer-ho.
No puc fer res mes que demanar disculpes.
M'agrada llegir-te.
IMR
Publica un comentari a l'entrada