Cal Seixanta

Hi ha parelles que, directament, es mereixerien que algú els treiés el so quan parlen entre ells/es, però sobretot quan parlen d'ells/es. Passen de la crítica (des)constructiva a la enumeració d'acrobàcies de recambró. «Va, em deixes que expliqui aquell sorollet que fas a les nits? Carinyu, si són els nostres amics! És hor-ro-rós! No em deixava dormir! Blablabla». Afegeixi veu de falset o aquell gest masculí que es verbalitza entre mascles acostumats a satisfer la parenta i tindrà la recepta del badall perfecte. Forquilla en mà, somrius a ella, somrius a ell i arrugues el tovalló amb la mà, preveient les primeres onades de la tempesta. Aguantes amb estoïcisme la broma innocent, l'intercanvi d'anècdotes vergonyoses, l'inici de retret amb somriure, el primer malentès estúpid, les respostes directes i directament crítiques, els crits i els comentaris de despreci, que són l'epíleg del silenci a l'hora de demanar les postres. Quaranta iguals, els dos perden el partit. Hauries de posar pau, et dius. Però t'ho penses millor, perquè una reconciliació que vagi "in crescendo" amb la mateixa gamma dramàtica et deixarà sense forces per resistir el cafè. Mentre ell mira el mòbil i ella s'eixuga –fingiment total– una llàgrima que hauria pogut néixer a la cua de l'ull penses que es mereixen que el joc del desempat sigui en la més estricta de les intimitats. Te'n vas al labavo i escrius això.