Redirecció

divendres, 30 de gener de 2009

Extremunció



Fa un mes que es va morir el narcolèptic que dormia a la plaça. Ningú es va adonar que ja no hi era i l'estol de bancs que ara han quedat vidus aprofiten les tardes de pluja de gener per plorar aquella presència tan habitual, per retre un homenatge discret com només saben fer-lo les coses sofertes. El client de la taula 16 ja no vindrà més i la cadira s'ha quedat òrfena i es potes de la taula ja gairebé han oblidat el propietari del bastó que demanava flams amb nata, que va deixar com a modesta herència l'avançament de les propines del darrer mes. Tantes esqueles que acumulen paperassa i fan ombres xineses amb la llum del dolor ailè. Un parenostre pels que ja no hi són després del telenotícies. La mort dels que no coneixem és una taca en una zona que no es veu, ens molesta però seguim vivint. Ningú no recorda el rastre de tots aquests desconeguts que han llogat plaça de pàrquing al cementiri, serà perquè criden en la més baixa de les freqüències, que és la de la indiferència.

2 comentaris:

Toni Tofa ha dit...

el teu post fa més infignificant aquesta indiferència...

Agnès ha dit...

Moltes gràcies apreciat home dibuixat (va per aquest homenet que surt treient la llengua)

Passat simple

Determinants articles