A les sis de la matinada, les coses o es veuen estratosfèricament clares o no es veuen. Repenjats a la barra, un desconegut em parla de música i jo li responc que John Lennon és l'home que marca tot el fil conductor de la música moderna. Un comentari que fa de mitjancer entre l'obvietat gairebé absurda i allò «d'encantada d'haver-me conegut». L'interlocutor s'emociona i jo em començo a aburrir quan es desfà en anècdotes i em diu que, per ell, el sostre té la forma de les cares de Carles Sabater i Gerard Quintana. No sé què he de pensar ni que he de dir. M'escapo per l'escaire. Desapareixo a buscar converses de menys nivell. Ell canvia de camp i de presa i veig com, després d'un acostament tàctic de deu minuts, la segona víctima també opta per fugir. Minuts més tard, i enmig d'un núvol de ginebra, les dues coincidim; un tràiler massa interessant per una película mediocre.
2 comentaris:
Mira Agnès, només pel fet d'aquest text ja va valdre la pena que invertissis uns instants de la teva vida amb aquell pàjaru, ni que fos a les 6 del matí.
Molta sort!
Et cerques a tu quan cerques els altres... tot coneixement és autoconeixement... fugim per a retrobar-nos sempre... al capdavall del carrer... a l'altra banda de la nit... rere l'espill entelat de les mirades alienes...
Hi ha un desig inconfessable de tenir allò que mai no tindrem...
Ens perdem sempre...
La felicitat és un miratge.
T
Publica un comentari a l'entrada