Hi ha incompatibilitats que duren tota la vida. A dia d'avui, sóc incapaç de sumar tres xifres sense fer servir els dits dibuixant-los al cervell, però recordo amb exactitud matemàtica –valguin la redundància i la paradoxa– la primera vegada que vaig suspendre un examen d'aquesta matèria encantadora. Era un dijous i feia setè d'EGB. La prova tenia tres parts -Un gràfic estrany, sumes de fraccions i un problema per resoldre– i no vaig superar la suma de les fraccions. Va ser el primer examen suspès (quebrat) de la meva vida i no se m'oblidarà fàcilment aquella sensació d'angoixa indefinida que va llogar el meu esternó, el silenci sepulcral mentre anava cap a casa i l'explosió en forma de llàgrimes. Pobra nena, no sabia quantes proves quedaven encara per superar i no volia creure que mai hi hauria cap pena superior a aquell número tres –vermell i desafiant– que va entrar a formar part per sempre del meu bloc de notes de la memòria.
Mai seré ningú sense una calculadora.
4 comentaris:
suspendre alguna assignatura a l'escola o a la vida és una manera com una altra de crèixer
"La Regla de Ruffini (debida al italiano Paolo Ruffini) nos permite dividir un polinomio entre un binomial de la forma (x − r) (siendo r un número entero). También nos permite localizar raíces de un polinomio y factorizarlo en binomios de la forma (x − r) (siendo r un número entero)".
Si molava fer Ruffini!!
La calculadora es útil, la questió es entrendre el concepte i el procediment per resoldre-ho!
Salutti!
Què maques les fotos que acompanyen aquest text magnífic. Me n'agrada especialment això de la “sensació d'angoixa indefinida que va llogar el meu esternó”. I les fotos em duen records d'infantesa, com els que descrius al text, però amorrat al raig d'una d'aquestes fonts de ferro colat.
;)
De procediments i de conceptes anava bé, l'únic problema era buscar una xifra que ho expressés. He suspès massa examens per no saber sumar, encara que, com diu en Tibau, suspendre va molt bé i ajuda a veure les coses d'una altra manera.
I les fotos són de Peramola, un poble encantador on les fonts rajaven sense parar sota la pluja. I, a més, amb una llum preciosa signada per una càmara que ja està més que acostumada a mullar-se... :)
Publica un comentari a l'entrada