El boig del poble va mirar-te fixament només dues dècimes de segon, mentre travessaveu la plaça cadascun en una direcció diferent. Noranta graus de gir sobre un eix marcat per les cervicals, dues mirades que es fuetejaven. Ulls d'ametlla. Un marc decadent, un escenari irreal, un insult sense sentit. Vas sentir el bram de mil homes que et cridaven des d'un mirador emboirat i vas somriure (com ho fan les nines mortes dels aparadors) a les espurnes que sortien d'aquell iris sobrealimentat. Feia molt de temps que no rebies un elogi sortit directament del fons de les vísceres i quan obries la porta de casa encara notaves el tremolor lleu, un dit acusador que s'amparava de la mentida, però que també sabia beure de la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada