No hi ha espai per descansar. Els reptes no deixen treva, les solucions amaguen nous problemes i cada pas endavant no és més que una introducció de la cursa que ens espera l'endemà. Cada cop menys temps per pensar, que se l'ha endut la línia de muntatge que fabrica les accions mecàniques del dia a dia. He trobat fotografies de la que jo era fa set anys; quan enganxava fotografies amb cel·lo al capçal del llit, dormia menys que ara, comprava abonaments de l'autobús cada dilluns al matí i les tardes només eren successions d'hores mortes preparant treballs de grup que sempre acabavem a darrera hora. Fent un pols al passat, descobreixo que ningú guanya la batalla. Hi ha mil coses que ens diferencien la que sóc ara i la que havia estat abans, excepte que continuo tenint reptes.
Per sort, no hi ha espai per descansar.
4 comentaris:
:)
m'agrada el que dius!! :) els reptes son molt bons! :)
Saluts finesos!!!
Ets tan profunda, que de vegades em perdo!!
Els reptes sorgeixen amb la vida mateixa...
Per mi ja es un repte aixecar-me per anar a treballar, ... ves tu!!
Publica un comentari a l'entrada