Caminem pel carrer i veiem les obres. Les teranyines de les embastides tenen a cada cantonada vèrtexs de boles de color blau brillant, com si fossin àtoms del Naturanova. Al costat del que voldria ser un castell de cartes, hi ha una pila de peces d’embastida col·locades l’una damunt de l’altra, un desert de fèmurs tísics, un joc de llumins abans de ser foc.
Com un mikado de peces de ferro, una estructura metàl·lica plena de corcs i nusos.
Les estructures es demunten. Les muntanyes neixen damunt de fonaments de pladur i moren pesades com el plom. Pensem massa i això podria ser perillós. Per damunt de les alegries que cimentem quan creixem, s’apilen –assonats com els amics que veiem poc i consonants com els desconeguts amb qui compartim la vida- milers de petits problemes que eixamplen la pila. Costa distingir-te entre tantes peces lluitant per l’espai vital, entre tants milers d’escuradents raquítics que treuen les punxes. Sentim perquè tot això no té forma, però si no ho fessim no tindria ni fons ni final.
Com un mikado de peces de ferro, una estructura metàl·lica plena de corcs i nusos.
1 comentari:
Trobo que casa teva te unes vistes molt i molt especials, espero que un cop hi visquis definitivament continuís mostrant-nos aquestes vistes tant excepcionals :-)
Per cert, la foto de la gargola es genial, ara que...et vas mullar gaire o que???
Publica un comentari a l'entrada