Pic: L'estrès del sector periodístic de Tarragona.
Avui he dinat entre onades i m'he empassat –durant dues hores i quart, exactament– la sensació d'ofec que viu instal·lada a les meves cordes vocals des que va començat el compte enrere per la meva parcel·la a l'estatus de la vida adulta, que he d'acomplir amb un permís de conduïr B1 i el lloguer d'un pis que, si els Déus son condescendents, hauria de ser el proper pas a donar. Mentrestant, convisc amb la sensació d'asfíxia prèvia als grans actes i faig llistats de preferències de pas, telèfons per trucar i paraules com reclamacions, burocràcia, disciplina, restriccions, normativa, obligacions, hipoteques, contractació, matrimonis i responsabilitats, tot pensant que com més síl·labes té el terme, més curta i tibant és la corda amb la que et manté lligat a la grisa realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada