El somni que mai va tenir el Tomatic.
La cua per l'extirpació de cervell era llarga.
Des de feia ben bé cinc-cents anys, els éssers humans es sentien seduïts pel seu color passional i agafaven aquest fruit vermell, per gaudir de la polpa i el seu gust àcid,
per convertir-lo en l'ingredient bàsic dels sofregits que havien d'alimentar homes i fills famolencs. I sovint maleducats.
Mai hagués pogut sospitat que aquest lleu gest canviaria la seva vida. Quan la senyora de les ungles brutes va agafar el tomàquet més petit de la plata i el va acostar al ratllador va veure, com si fos màgia, com sortia un arc de Sant Martí gegantí de l'escletxa que s'havia obert. Una llum cegadora li va tancar les parpelles i, tot seguit...
...un elefant amb bambes,
un president del govern que escoltava enlloc de parlar,
un camí que portava a la resposta de la pregunta,
una bossa de roba plena de mitjons verds,
un regal que encara no havia demanat,
un marit que l'estimava mes que el seu,
una síndria de color blau,
una cartera plena de monedes de xocolata,
una foto de la seva mare (morta ja fa anys) que mai havia vist,
un anell que li havia regalat el primer noi que li va dir: t'estimo,
l'adreça del camí de les preguntes que no tenen resposta.
Quan tot va passar, va agafar la polpa del tomàquet que encara quedava damunt del marbre. Lentament, i molt a poc a poc, va fer el que sempre li havien dit que fes: cuinar. Va fer uns macarrons amb molt de tomàquet, que nomes va menjar ella.
Per una vegada, es quedaria el millor de les seves receptes: la imaginació i la satisfacció de cuinar per a un mateix.
Quan trobeu un tomàquet que escupi elefants no el llenceu, cuineu i aprofiteu-lo fins l'última engruna. Mai sabem quan reviurem un instant que pugui considerar-se realment magic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada