No és un somni, simplement ho he viscut abans. Els records prenen la forma de les puntes blanques del vestit que acababa amb sabates de xarol i del soroll del xarrup que creixia mentre baixava el nivell del plat de sopa. Per Nadal demanava una Barbie i li feia vestits amb un mitjó sense parella i a l'estiu compravem tabac de liar per olorar quan tornavem de la platja. Quan el meu territori tenia quatre noms i les distàncies es mesuraven amb el compàs d'espera de les primeres dents que cauen. Ferros a les dents i rodetes a la roda del darrere. Potser perque jo era petita, el món era més gran.
Abans el luxe era esmorzar torrades amb mermelada de maduixa amb les estovalles de quadres, escortats pel diari de l'avi.
Ara, prendre un cafè amb llet i un entrepà de pernil, mentre fullejo el mateix diari que em feia ombra de petita. Tot s'hereta, fins i tot els mals vicis.
Estava convençuda que tot aquest camí era una havanera,
però el temps et porta a comprovar que és més aviat un tango.
No es un somni, simplement ho estic vivint al dia a dia. El present fa rodolins enmig de pares i fills que s'intercanvien papers. Ja no juguem amb nines, perquè hem après a desconfiar de les cares perfectes de porcellana i cor de llautó. Ara passem estiu i hivern entre ordinadors, però correm i ens rebolquem camps a través, embolicats amb mantes de peluix, quan el sol es pon. Som més salvatges del que creiem. El nostre món neix quan mor el dia i les distàncies prenen el barem del preu de la gasolina. Som millors que abans, però no ho sabem encara. Com que no ens ha passat mai res, omplim els dies llegint i vivint les històries que dicta l'agència de notícies del dia a dia.
Prenent apunts, com bons alumnes.
Som els escribes del present, somiant en un futur millor.
Les nenes han de ser endreçades, em deia la padrina. Però mai em va avisar que sempre ens amagarien l'escombra. Abans contemplava el paisatge des de la finestra del darrera i ara porto el volant. He passat massa ràpid del colacao fumejant dels diumenges al matí al pacharan de cada dissabte a la cantonada de la barra del bar. Per sort, estic aqui. Com tots.
Estava convençuda que tot aquest camí era una havanera,
però el temps et porta a comprovar que és més aviat un tango.
3 comentaris:
M'ha agradat anar resseguint el post... amb molta ànima!
Bé, ja saps que sempre em llegeixo el teu blog, i que m'encanta! Algun dia vull que les meves paraules semblin tenir la coherència lèxica que tenen les teves! :) doncs sembla que perquè el món m'entengui una mica, m'he de fer entendre millor!!! :)
M'agrada la idea que la vida passa de ser a una havanera a un tango! :) molt bona!!!
m'encanta com escrius!!! transmets moltissim!!! :)
Moltes gràcies Tondo i Marta!
No et preocupis, tu també trobes la manera de fer-te entendre... amb imatges! A veure si un dia d'aquests et poso com a link, que he de fer moltes voltes per entrar a casa teva.
Un petó i feliç 2008!
Publica un comentari a l'entrada