Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims

Això ja és una invasió. Ara són els de l'escala C que ens deixen caure el seu escrit des del celobert. Un grupet "variopinto", a fe de Déu!

El Zinc, que ha deixat l'àvia amb els seus rulos a la pelu, a veure si li posen un bon xampú anticaspa; l'Agnés, que diu que viu a Cal Seixanta, però a mi em sembla que té un pis molt ordenadet i ben moblat; la Raquel, altcampenca (de l'Alt Camp, vull dir) per més dades, que tot i que sempre que vaig a ca seua està plovent, us animarà l'esperit sigui en dies assolellats o boirosos i jo mateixa (no, no jo, el veí; vull dir "Ella", la inconfusible, inesgotable i incommensurable del blog homònim (o sigui la Jo mateixa), que va ser la primera en apuntar-se (a un bombardeig) i l'última d'acabar d'esciure un relat amb una xifra ben enigmàtica.

Monsieurs, rien no va plus!


__________________________________

Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims

Una ciutat del nord del país. Un barri del centre. Un carrer de vianants. Un edifici rònec. L’entresol. Un pis fosc. Una cuina que fa olor d’oli cremat. L’armari de sota la pica. Una caixa antiga. Metàl·lica. De cacau en pols. I un sobre marró. I dins del sobre marró, cinc bitllets de cinquanta euros. I tres de vint. I un de deu. I un de cinc. I tres monedes de cinc cèntims. En total, tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims dins d’un sobre marró, a l’interior d’una caixa antiga, metàl·lica, de cacau en pols, a l’armari de sota la pica d’una cuina que fa olor d’oli recremat, en un pis fosc -l’entresol d’un edifici rònec- en un carrer de vianants d’un barri del centre d’una ciutat del nord. La caixa fa temps que no s’obre. Vuit mesos. Nou. Deu, potser. Tant se val: el temps passa de pressa quan no s’espera res. Tic-tac, tic-tac. Els diners són a la caixa. Morts. Tic-tac, tic-tac. Perquè ara ja és massa tard. Tic-tac, tic-tac. Perquè hi ha coses que no es poden comprar. Tic-tac, tic-tac. Coses que els cèntims no paguen. Tic-tac, tic-tac. Perquè tres-cents vint-i-cinc miserables euros ja no faran que torni. I el temps passa de pressa. No s’atura mai. Encén una espelma i comença a comptar-los lentament, ajuntant una moneda amb una altra fins a formar columnes que s’amunteguen tremoloses damunt de la taula, il·luminades només per un feix molt prim de llum que prové de les espelmes gastades que fa una estona que acaba d’encendre. I què en farà ara que ja no pot convidar-la a sopar? Els diners no són res sense la persona que t’ajuda a gastar-los i dóna sentit a cadascuna de les coses que t’envolten. Tot i això –i mirant-ho fredament- aquesta quantitat encara pot ajudar-lo a passar una estona distreta que l’allunyi, per uns moments, de l’enyor quasi insuportable que sent al costat de les costelles. Mentre caça la targeta de visita mig estripada de la butxaca posterior dels texans s’encamina cap al telèfon. Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze no són una fortuna, però faran que passis una bona estona. Com anestesiat. Com si fes temps que fos mort, però encara amb capacitat de sentir un lleu orgasme i sensació de pell de gallina. Ni que sigui pagant.

Un breu recorregut amb la mirada pel seu reduït camp visual li serveix per veure si tot està endreçat. És un costum que li ha quedat de quan es trobava amb alguna dona al seu pis quan era jove. També ho havia vist en alguna pel·lícula de la qual no en sabria dir ni el títol; el protagonista preparant la cambra mentre esperava que arribés la seva amant...

No ha d’entrar pas ningú, ara que ja ha deixat la cuina i la saleta a fosques, i només veu, a prop, la llum de l’espelma tremolosa i el telèfon. És cert que a l’esquerra de la tauleta també hi queda aquella petita màscara que van comprar la única vegada que van estar a Venècia, però, com si no la veiés, el record d’aquella dona seva fent el ruc al llit amb la màscara a la cara, es deixa anar i es manté quan ell s’acosta l’aparell als llavis. El temps s’ha dissolt per deixar-lo tranquil una estona. Tampoc no veurà el rostre de qui li parlarà ara.

Respira fons, i les mans l’hi tremolen. No sap què dir, no sap com començar una conversa. En el fons te por. Penja el telèfon. Així no pot, no pot tornar a parlar amb una dona sense anar begut i obre aquella ampolla de whisky que fa anys que te. Omple el got, respira a fons de nou i marca el número... Una veu seductora li respon:

— Hola, que vols xato?
— Hola... Vull..., vull...
— Què vols?
— Vull..., vull..., vull beure’m aquesta ampolla. Però sol em fa por.
— Què és el que et fa por?
— Em fa por tenir por.
— Vols que vingui?
— Sí... No... Sí...
— On?
— No ho sé. He begut molt i estic malament.
— Dona’m una dada, un carrer, un lloc conegut i jo et buscaré.
— No, avui no. No sé què em passa, el cap em roda, l’estómac em fa mal, el cor em batega ràpid, tinc les mans fredes i... pipipipipipi...
— Hola? Hola...?


Ella penja el telèfon i se’n va a dormir. Un altre porc que no te res més a fer. Li ha fet perdre una nit de feina. El món està ple de gent sonada.

Al mati, tot llegint el diari, veu una noticia que li crida l’atenció:

«S'ha trobat un home de 52 anys mort a la seva residència, en un una casa neta i endreçada, sense cap signe de violència. La policia descarta el suïcidi. Sembla ser que es tracta d'una mort natural. La víctima es trobava sola, amorrada a una ampolla de whisky i un telèfon al costat. La policia està investigant quina va ser la última trucada. Potser la persona amb la qual va parlar podrà aportar més dades entorn de la seva mort».

L’he matat !!!