Descans al replà de l'oficina, asseguda al terra d'esquena a la porta de l'entrada tinc la meva cita habitual amb la nicotina. Tic-tac-cataclic... el soroll mecànic dels dits prement el teclat m'avisa que es hora d'apagar el cigarret, o de deixar de fumar per sempre, o de reprimir aquests descansos inútils o de quedar-me a casa a mandrejar al sofà fins a nou avís. Clic-clic... els companys de feina sempre semblen treballar més i fer menys descansos. Tots som mestres de l'art de la exageració de les pròpies responsabilitats.
Jo, entre pàgina i pàgina, m'entretinc veient com volen les tovalloles vermelles del veí del costat, el dibuix de les antenes de televisió damunt del cel i el Sant Crist mig desmuntat que corona la nevera de la velleta de baix.
2 comentaris:
Mmmmm, quines vistes, quina pau!!!!
Si jo ja ho deia que tu no tenies una feina de veritat!!
Publica un comentari a l'entrada