Llegia l'altre dia que algú qualificava els mp3 com un gran invent perquè et permeten caminar sol, sense destorbs, amb la música que més t'agrada. "Connectes el teu ipod i la ciutat canvia de color als teus peus" posava. Ho vaig llegir. Em vaig maleïr a l'instant per la vanitat que, mesos abans, em feia criticar a tots aquells que caminaven com autòmats, sense fer cas al que el carrer els dibuixava al seu voltant. Doncs m'he convertit en un d'ells. No utilitzo el "bitxo" per fer desplaçaments curts, però quan tinc puc preveure que el trajecte serà llarg i solitari sempre m'enduc la música. Per aïllar-me.
Així, el trajecte en metro des de estació de Sants fins al Parc del Fòrum sona a Nine Inch Nails, des de casa meva a Santa Coloma fins a la plaça sonen els compassos de Smog, Antonia Font posa la música als deu mil milions de tombs que separen el meu poble de Tarragona, Gentleman m'ajuda a dormir mentre fullejo les últimes pàgines del dia i a baixada de la Plaça de la Font fins a Compte de Rius duu el segell d'Arctic Monkeys. Com dos amics que sempre van enganxats, se'm fa difícil de separar les notes dels recorreguts.
Hi ha camins, i no tenen perquè ser físics, que tenen el privilegi de tenir la seva pròpia banda sonora...
4 comentaris:
T'aïlles amb molt bona música.
;-)
Petons,
Miquel
a Londres hi havia una gentada amb I-pod!!!!!!!!!!!
Doncs jo no puc viure sense el meu Ipod, si no tinc musica sovint es com si el món no existis!!!
L'mp3 és una variable psicogeogràfica com qualsevol altra, encara que més o menys controlable. Si tens l'aleatori aleshores és bastant més curiós, sinó és com fer el muntatge d'un vídeo sobre una zona que ja coneixes (però ja està bé, això.)
Publica un comentari a l'entrada