Redirecció

dimarts, 24 de juliol de 2007

Què lletja que sóc quan ploro!



Avui quan sortia del que, durant sis anys, ha estat la meva facultat (venia de fer una minientrevista al gran Joan Pera) m'he trobat amb una escena que m'ha resultat estranyament familiar. Pujant pel carrer del Roser hi havia una parella amb una nena petita, que plorava desconsoladament. A mida que m'he anat acostat, he entès el perquè de la seva desolació: el gelat rosa de maduixa gegant que duia a la mà, mig desfet, no espodia menjar perquè un ocell havia comès la insensatesa de cagar-se-li a sobre, que ja és mala sort. La nena plorava sense consol i els pares, mig divertits mig agobiats, miraven de fer-li entendre que no n'hi havia per tant. Com si es pogués fer tan fàcilment...

Mirant aquella criatura i el seu gelat cagat he viatjat en el temps i he arribat fins a una altra nena (la que veieu a la foto de dalt) que un bon dia plorava amb el mateix sentiment perquè un insecte -abella o mosquit, ho deixo a la vostra imaginació- li va picar i li molestava. Mentre tirava llàgrimes sense parar davant del mirall, i davant de mitja família, no se li va acudir res més que exclamar el que figura al títol del post. Tots els del seu voltant van riure de valent i fins fa pocs anys encara li recordaven la feliç (per ells, és clar) anècdota.

No sé si els pares de la nena del gelat empastifat li recordaran, quan sigui més gran, la marranada de la cagarada d'ocell. Només sé que diuen què és una bona senyal riure's d'un mateix quan les coses no van bé. És la base d'això tan preuat que en diuen sentit de l'humor. Espero que tan la propietària del gelat rosa com la de la picada d'insecte, que s'han creuat aquesta tarda en un carrer ple de cactus verds, tinguin la força i l'energia suficients per seguir aguantant noves cagades, vinguin d'on vinguin... tots sabem que tenir sentit de l'humor, en el fons, és més difícil del que sembla.

PD: Ja haureu encertat que la que fa ganyotes a la foto és servidora...

6 comentaris:

miq ha dit...

M'agrada el teu post!
Si senyora, visca el sentit de l'humor, aplicat a nosaltres mateixos...que mou muntanyes, especialment en moments difícils.

És molt bo el teu escrit!

Miquel

Agnès ha dit...

Merci!
M'alegra saber que les meves lletres arriben a l'altra banda de l'oceà. Big kiss!

Miss Bizarre ha dit...

Dorothy querida,

T'imagino perfectament dient aquesta frase amb els morros apretats i els ulls tristons.

En el fons els anys no ens canvien tant.

Waipu Joan ha dit...

els records de quan érem nens!
jeje...

Jo Mateixa ha dit...

Que monaaaaaaaaaaaa :-)

Luisildo ha dit...

Que mona que érets de petitotaaaa!!! ajajjajaj no me'n recordava d'aquesta foto!!!

A veure si un dia et marques un detallet i ens treus una altra foto que tens... ella tota happyworld i tothom buscant-la! ;-)

Espero que sàpiguis quina et vull dir!

Petonets!

Passat simple

Determinants articles