Tan real com ho són les desgràcies que ens toquen just a la cantonada, tan nítida com ho és la visió d'una nevera buida amb dues llimones a la lleixa superior. Tothom la veiem, però la callem. Perquè no ens agrada i no encaixa dins d'aquest món de mides, de xifres rodones que hem anat construïnt. És el dimoni que ens empeny a desitjar la millor sort del nostre amic, tot i que ens faci senti enveja dels seus triomfs. La mala llet amb la que desitjem que la nostra contrincant caigui de morros quan va a buscar el cubata. I no parlo de pensaments racionals, sinó d'imatges bojes que et persegueixen quan dorms i no pots aturar-te a pensar.
És la bèstia que et fa desitjar a qui saps que no pots, i no vols tenir. Però no pares. El sentiment que mou a les teves barres a destruïr a mossegades la fina cutícula de les ungles, a canviar de carrer quan no vols parlar amb algú. La ràbia que et duu a no convidar quan tens i no vols donar. El monstre que devora els bombons d'amagat. La bèstia que et fa llegir la darrera pàgina d'un llibre que acabes d'estrenar. La inseguretat que et fa enviar un missatge, a última hora de la nit, del que saps que tard o d'hora et penediràs.
El diable que t'empeny a demanar l'últim gintònic per no pensar, per seguir rient. L'actor que hi ha en tu, que t'ajuda a exagerar i enganyar. L'apuntador que et gira la cara quan veus les cares de persones que et fan sentir incòmode i ets massa covard per plantar-los cara. El corredor de fons que t'empeny perquè et saltis l'autobus. La màquina expenedora de sentiments al quilo...
La Bèstia ets tu, i soc jo
La Béstia som tots
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada