Redirecció

dimecres, 27 de juny de 2007

També els ulls pesen

Camino recte, faig un comentari estúpid i miro d'ignorar-vos. No hi sou, només ompliu les vores dels costats. Caminem tots dos, com dues criatures, entre fileres de milers de productes anònims arrenglerats per semblar atractius. No se'n surten, però potser nosaltres tampoc. Tot i l'absurd -potser per això, precisament- provoco un fecte immediat en el meu interlocutor. El somriure nerviós que em retorna em comunica el seu feed-back. Malgrat tot, malgrat vosaltres, ens continuem comunicant.
Però vosaltres tot això no ho sabeu. Ens continueu observant -curiosa barreja de llàstima, impotència i curiositat- mentre alliberem el carret de la compra del joc d'arrencar cebes interminable que forma amb els altres.
No m'importa, però el pes dels ulls dels altres
sobre els meus braços
damunt de les espatlles
apretant cadascuna de les vèrtebres de l'esquena
pressionant amb força els meus dos turmells
pessigant el revers dels colzes
donant puntades de peu a les galtes del cul
aixafant cadascun dels meus dits contra el terra
Em pesa, simplement. Però sé que és normal i que només és qüestió de temps. Temps. Començo a pensar que el senyor Temps comença a cansar-me amb els seus deutes. A cada pas ens fa més forts, però a on presentem el llibre de reclamacions?
Si torno a penjar un post depriment, que algú m'avisi. Qui no em coneix podria fer-se una idea equivocada de mi...

3 comentaris:

miq ha dit...

Jo també me'l vaig llegir per primer cop en aquella edició de portada grisa. Ara l'hauré de rellegir amb aquesta edició amb portada il·lustrada i que guarda més d'una sorpresa.

Miss Bizarre ha dit...

Hi ha mirades

que dolen,
que amaguen sentiments,
que delaten,
que despullen,
que encisen,
que encenen
........... i que pesen.

Agnès sé que aquestes mirades foranies et vulneren, et fan sentir petita i fràgil a causa d’aquesta mescla agredolça de llàstima i curiositat que senten al topar-se amb les teves ninetes. Però no deixis que t’aixafin, no són més que mussols tafaners que busquen entre la penombra una presa fàcil.

Esquiva-les. Desitja que aquestes formin part del teu punt cec de l’ull.
Converteix-les en dos forats inanimats que destorben inevitablement però que davant la teva ignorància es confonen i desapareixen.

Ets forta i ara necessites més que mai demostrar-ho, almenys de portes en fora, perquè quan es traspassa el llindar de la intimitat, el castell de sorra que hem muntat per aparentar solidesa es tomba a l’instant amb un mar de gotes salades.


Miss Bizarre.

PD: Exterioritza les teves pors i inquietuds al blog sense temor al què diran o al què pensaran. Tenim èpoques de tot i s’han d’acceptar, de la millor manera, tal i com venen. ÀNIMS.

Agnès ha dit...

Almenar... que faria sense tu! Dóna records als veïns, al joan, al locu del saragossa i tota la gent... dilluns em tornareu a tenir mes o menys per Tarragona... Un petó amor!!

Passat simple

Determinants articles