Redirecció

divendres, 11 de maig de 2007

El temps, sempre el temps

Sigui quina sigui la nostra activitat, ens passem la vida esperant.

Esperar a que vingui el bus, a que bulli l’aigua, a que vinguin a buscar-nos, a que comenci la classe, a que sigui l’hora de plegar, a que comencin les vacances, a que torni a començar el curs, a que ens convalidin uns crèdits de lliure elecció, a principis de mes per cobrar el sou, a l’estiu per anar a la platja, a l’hivern per anar a esquiar, a que comencin les Festes Majors, a treure’s el carnet de conduir, a que naixi un nen després de nou mesos d’embaràs, a que arribi el cap de setmana després de cinc dies monòtons, a que arribi l’aniversari després d’un any acostumat a una xifra, a que arribi l’etapa laboral després de sis anys de menú URV.

No és possible que tot acabi així. Si de debò hi ha possibilitats remotes que existeixi una dimensió paralela, segur que s’alimenta de les estones mortes que passem en aquesta esperant el tomb de les agulles del rellotge. Ha d’existir una altra existència sense el compàs d’espera que marca el ritme d’aquesta.

El que seria realment collonut seria que aquests moments d’espera els poguéssim emmagatzemar per fer-los servir quan sembla que el rellotge es conjuri contra nosaltres i faci footing a contracorrent. Ni hauríem de córrer, ni ens hauríem d’esperar. Tan de bo fos possible poder traspassar la calma tensa que dóna la mà a aquests minuts inútils per fer més suportables les quotidianes corregudes contra el temps.

Passat simple

Determinants articles