Redirecció

dimarts, 20 de març de 2007

La Marató de Camp de Mart

Una trobada de compromís a la vora d'un pas zebra.
Anem juntes a classe, però no tenim una relació gaire íntima; em cau bé, xerrem... però mai no em recordo del seu nom, cosa que -no ens enganyem- tampoc és tan estranya. Com que no tenim gaires fils que ens lliguin ens enganxem a l'únic tema al que podem fer-ho. I has anat a periodisme d'opinió? No, la vaig fer l'any passat... si porto tota la tarda fent el treball de dret! Un home de llarga barba ve a interrompre just en el moment que la conversa estava a punt de morir.

Nenaaaa! Regálame una sonrisa que quitas la respiración! Evidentment, va per ella. Pobreta. No sap a on posar-se i em mira amb ulls de sius-plau-tia-salva'm / que-el-semàfor-es-posi-verd-ja! El ninotet verd que camina marca la nostra marxa cap a la uni i és aleshores quan m'adono que, a banda d'un parell d'esplèndids ulls blaus que fan parar a la gent del carrer, la meva companya de ruta disposa d'un parell de llaaaargues cames, que superen en almenys deu centímetres les meves. I com les fa servir!

No sé si és perquè aquell dia estic especialment cansada o perquè porto quatre quilos a l'esquena (portàtil + extres) em sembla que camina exageradament ràpid. Casi no li puc seguir el ritme. Pujant pel Camp del Mart calculo mentalment que una passa de les seves és quasi el doble de les que faig habitualment. I, a més a més, no para de xerrar. No puc pensar en el que em diu, mantenir-me al meu ritme de marxa i respirar alhora. M'estresso. Arraibem al portal del Roser i ja m'esgarrifo mentalment; la pitjor pujada està per venir i l'atleta del meu costat segueix xerrant. Aideuméusinyor!

Com si fos una experta alpinista a punt d'abandonar el darrer camp base, agafo aire i m'encomano a la meva sort. Penso en carnets de cotxe per aprovar, Ventolín i passos de Setmana Santa. I aleshores -el dia més fred que recordo últimament a Tarragona- es treu la jaqueta (sense parar de caminar) i em diu que té molta calor. Tot i que lluito per no hiperventilar-me, giro la cara i ric tan dissimuladament com puc; normal que tingui calor, estem fent la marató del segle. I seguim caminant i mantenint converses sobre assignatures i profes. Exactament, ella parla i jo capturo l'oxigen del meu voltant com puc.

Totes les penitències tenen la seva fi. La pujada s'acaba i arribem al seminari. Alabatsiaelsinyor. Amb alegria, constato que he pogut seguir el seu ritme. Just quan ens separem, per retrobar-nos al cap de mitja hora, sospiro profundament mentre em dirigeixo a escriure això.

Definitivament, és una noia que treu la respiració... sobretot a mi!

2 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Ja ho diuen ja que es bo fer exercici, però poder no tant, no?? jajajajajajajajajajaja

I no saps ni com es diu???, nenaaaaaaaaaaaaaa

Nanit guapa!!!!!

Maria de la O ha dit...

Dorothy querida,

Qui és aquesta corredora maratoniana? Em pica la couriousitat.

Per cert, queda pendent el POST de L'ERRADA MÉS INDESITJABLE DEL MÓN:B/V!!!

O com matar a Pompeu Fabra irrepetidament.

Binga companya! Que ja saps la paraula que botaré com a millor destructora de la visió!

PD: Coses bones del Fuenafuent d'ahir: "Pechugo de Pavo y Filemón", Isabel Cous Cous, el oso perezoso i la meva pèssima imitació de desparacitació i el teu acomiadament a la tele al vell hivern (que per cert, encara esgarrapa).

Miss BizaRRe

Passat simple

Determinants articles