Sense gravetat

• Amb l’escafandra posada i els peus surant damunt del no-res. La visió del planeta despullat, sol, tan lluny l’ha fet estremir de tal manera que ha de tancar els ulls lentament per no arrencar a plorar desesperadament. Mentre la primera llàgrima marca el seu rostre –esgarrinxat, ple de blaus- intenta inútilment eixugar-se-la amb el revers del canell. Quan els pensaments són negres, ni aurores boreals ni planetes blaus poden aclarir-los. Estremida per la culpabilitat, se sent incapaç de seguir mirant al seu voltant i decideix enfrontar-se a ella mateixa.
  Als seus remordiments.
  A la seva baixesa.
  
  L’interior de la coberta principal estava gairebé a les fosques. La tripulació havia abandonat la nau per efectuar una roda de reconeixement i els dos van aprofitar els moments a soles tan com van poder. Estremint-se damunt el taulell de comandaments, va deixar-se anar els cabells, deixant anar un espès manyoc de cabells de color carbó, lliures per fi. Com ells. Durant molts mesos aquests van ser el pacte; la serena confiança, la comprensió i el sexe fantàstic que -com l’absència de la força de gravetat- els feia flotar entre tubs i reactors.
  
  No recorda el moment exacte en que tot va tornar-se cada vegada més feixuc. Quan la calidesa dels llavis amics es va començar a transformar en la desesperació, l’ànsia i la violència. El que havia estat el millor dels companys aviat va esdevindre un botxí cruel, que aprofitava totes les estones a soles per exercir la seva força física i desfogar-se de la seva pròpia sensació d’empresonament. Ella –la desitjada, l’apassionada- es va tornar poc més que un simple instrument temorós que evitava qualsevol contacte a soles. La seva racionalitat científica va convertir-se aviat en un mer instint de supervivència. Lluitar per sobreviure enmig del no-res era l’única cosa que li quedava.
  
  Aquella tarda havia estat la pitjor. Va començar pegant-li i després la va forçar pel darrere al compartiment de combustible i material. Els companys van suspendre el sistema de falsa gravetat de la nau per estalviar combustible de la màquina i la van deixar sola, sense saber-ho, amb un botxí implacable que executava la tortura amb diligència. I enmig de tot, va palpar a la butxaca del seu uniforme la navalla que havia estat fent servir fins aleshores per reparar un cable.
  
  I va fer-lo servir amb crueltat. Amb precisió. Amb ràbia... i desconcert. Una i altra vegada, sense parar. Mentre fugien denses bombolles vermelloses del blanc impolut de l’uniforme, va pensar que acabava amb l’única persona que havia estimat. Es sentia encara més sola enmig de la immensitat. Quan el cos encara flotava, envoltat de minúscules boles grana, va posar-se l’escafandra i va sortir, incapaç de seguir mirant.
  
  El planeta blau del davant va ser l’únic testimoni d’un judici que la condemnava. Fins i tot quan no hi ha gravetat i el pes desapareix, podem caure molt avall.