Redirecció

dijous, 19 d’octubre de 2006

Podria ser qualsevol cosa, però és això...

Quan vaig néixer erets molt aprop, observant-me i bressolant-me des de la curta distància que ens separava. Els meus primers passos van ser vora les teves faldes, sota el sol d'estiu i al costat de l'olor de sal, de crema solar i la remor de les ones.

Comptava els anys amb els dits d'una mà i encara me'n sobraven. Aleshores em semblaves irreal, com si fossis un priviliegi només destinat al meu gaudí total, el blau del cel aleshores em semblava el marc perfecte on alçar grans castells de sorra, beure fanta de taronja i plorar de la por que em feien les onades.

També vaig anar descobrint la teva cara més oculta, la que em mostrava la foscor de les nits a la tètrica habitació de lliteres. La meva ment infantil imaginava mil malsons plens d'insectes horribles, amb la cadència de fons que formaven les onades espetegant contra la costa.

El pas dels anys va marcar en mi evidents canvis -Agnès desenganya't, que diria Pau Riba- i també va afectar la meva relació amb tu. De confident vas passar a botxí. La seguretat va esdevenir empresonament per una preadolescent més preocupada en altres afers terrenals que no pas en fruir de les teves delícies. Aleshores resistia els dies esperant la tornada a casa, mentre seguia passejant pel territori que marcava el trencar de l'ona.

I va ser un temps després, quan per fi vas esdevenir confident. El teu recés va ser un important escenàri per algunes de les tragicomèdies de la meva vida. Els espais que havia gaudit i odiat van tornar amb força poderosa i et assaborir lentament. Amb luxe, sense pressa. Com el dolç que mai acaba. Entre els teus braços, vaig deixar de ser una nena per transformar-me en alguna cosa més.

I la teva confidència es va transformar en nits plenes de riures, d'ampolles, d'estels... i de mar. Molt de mar. Quan passejar agafada de la mà es va convertir en el millor dels trofeus tu estaves allà per veure-ho. Quan el simple fet de menjar es convertia en un acte extraordinàri tu també em vigilaves. Què hauria fet sense tu...

I ara segueixes allà. Malgrat tot. Malgrat tots nosaltres. La teva figura que ja m'ha servit de tantes coses; cura, complicitat, joc, malson, empresonament, secret, complicitat, festa, calma... No seria com ara sóc si tu no haguessis estat sempre al meu costat.

Estic impacient per veure quin serà el teu proper paper. Sigui el que sigui el que haguem d'afrontar, sé que serà plegats.

1 comentari:

Rock'n'roll ha dit...

Bé, doncs conserva-ho, queno quedi ancorat en el passat.

Passat simple

Determinants articles