Religió i Poder

RELIGIÓ I PODER POLÍTIC.
Una relació plena de seduccions


La relació entre poder polític i religió és un vell matrimoni amb molts anys a les espatlles: plena d’arestes i contradiccions, però encara evident. Des de les primeres civilitzacions fins l’actualitat, l’individu ha xocat amb altres civilitzacions per defensar la seva visió del món, enfront d’altres possibles realitats. També, en contrapartida, el caràcter místic de la religió ha estat una arma de doble fil molt útil per mantenir i utilitzar el poder polític en una zona determinada.

I què va veure el vellet poder polític en la iaiona religió la nit dels temps? La religió –totes les religions del món i cap en concret- parla de la única porció de la realitat que la ciència no pot demostrar de manera empírica: quin és el destí de l’individu dins de la realitat que ens envolta. El que cap fòrmula pot ratificar ha estat, possiblement, un dels principals motius que ha mogut a l’home a enfrontar-se amb els seus semblants. El caràcter místic del raonament religiós i la impossibilitat de demostració ha estat ingredients molt importants a l’hora de cuinar el tàndem política / religió.

Tal i com s’ha pretès demostrar en aquest assaig, el caràcter etnocentrista de la majoria de religions és una de les bases de la seva implantació en l’arrel de les bases del poder polític. L’individu considera com a semblants als altres que tenen la mateixa visió del món que ell. Aquesta realitat justifica tots els conflictes que s’han esdevingut –i actualment encara es mantenen- en nom de les creences religioses. En el fons, no hi ha tanta diferència entre els integrismes que podem trobar actualment en molts països de religió islàmica i el tribunal de la Inquisició de l’Edat Mitjana. Canvien els matisos, però la intenció de seguir governant la realitat en clau religiosa segueix sent pal·lesa en la realitat.

La imposició de símbols aglutinadors de la societat, la capacitat de moure les masses i la voluntat d’imposar la pròpia realitat són característiques que tan poden definir el poder polític com el fenomen religiós. Està clar que hi ha manifestacions religioses com el Budisme o l’Animisme que no tenen un expedient clarament marcat per les lluites, però podem trobar una llarga llista de conflictes polítics marcats per les lluites de creences, de maneres de veure el món. En definitiva, guerres polítiques marcades per la religió.

Avui dia, tot i l’aparent separació dels dos termes en les nostres societats occidentals encara el pes de la religió segueix sent poderós dins de les estructures de poder. El poder polític de la cúpula de religions com el cas del Cristianisme segueix essent incontestable, encara que no evident. Lluny d’arribar a la seva fi, el matrimoni entre religió i poder segueix avançant, escollint diferents camins per adaptar-se als nous canvis que li planteja la realitat.

[1]L’home crea les religions, la religió no fa a l’home. Però l’home no és un ésser abstracte que ocupa el món des de fora. L’home és el seu propi món i és també l’Estat i la societat. El sofriment religiós és, a la vegada, l’expressió del sofriment real i una protesta contra aquest sofriment real. La religió és l’expressió de les criatures oprimides, el sentiment d’un món sense cor i l’esperit d’una situació desespiritualitzada. És l’opi del poble

Marx. Crítica a la filosofia de Hegel (1984)