Reflexions filosòfiques al voltant de la graduació

Amb títols, màsters, una mica d'il.lusió i bastanta incertesa cada juny un bon número d'estudiants es preparen per entrar al món laboral. Curiosament, durant l'època en la que tothom comença a fixar-se en destins turístics, hi ha un sector que només pot pensar en trobar feina.

És, segurament, una de les èpoques en la que l'individu postmodern actual es troba més desprotegit: la inseguretat de no saber que serà el que passarà els propers mesos provoca (ja molt temps abans) el que és conegut com "la despressió exitencial de fi de carrera".

Símptomes més freqüents d'aquesta afecció; inseguretat davant d'un futur laboral probablement incert, indecisió respecte a la vocació real, sensació que "a mi em serà impossible pagar una hipoteca i- a més a més- viure", enveja/alegria davant dels èxits dels companys, ràbia i desesperació davant de feines amb molt d'esforç i mal pagades...

Aquesta és la simptomatologia més evident d'aquesta afecció, però també es poden prescriure efectes secundàris adversos. Sensació de falta d'aìre, ganes de fugir de la realitat, lleugera melancolia com a fruit de la desaparició dels amics estudiants i un llarg etcètera.

Com que una servidora ara es troba atravessant aquesta dura fase, no seria adecuat presciure un tractament per aquest diagnòstic segurament exagerat. Ho deixo a les vostres mans... i si qualsevol de vosaltres necessita incorporar a un periodista o publicista no ho dubteu, useu-me!!!!

PD: Demà com a molt tard penjo les millors fotos de la festa de graduació. A mi és que això de les despedides em posa sensible. Més que sensible; tonta, tonta (ahir vaig plorar amb l'abuelo benjumea!!!!!, no es pot resistir home...)