O com aconseguir motivar a l’electorat de cara al referèndum de l’Estatut
Hi ha assassinats que es cometen en un espai molt curt de temps i és quan la víctima mor de manera ràpida que arriba el moment de mesurar l’efectivitat del assassina de l’autor. La massacre ofensiva del Barça a la final de París va segellar-se en poc més de quatre minuts, potser massa poc temps perquè tots els culés que estàvem a casa, tot animant als nostres sicaris enviats a la capital francesa, poguéssim pair-ho. En el temps que dura un cigarret molts vam passar de la desesperació a la eufòria, potser massa pels nervis destrossats de molts aficionats acostumats a perdre aquesta final decisiva.
Una setmana després de la victòria, amb els culpables identificats i la Copa d’Europa a la butxaca, arriba el moment de la reflexió i l’anàlisi. L’Arsenal ens sembla a tots un gran equip, comencem a parlar d’altres temes i condemnem amb veu serena els aldarulls que va provocar aquest títol. La fi justifica els mitjans. O això és el que volíem creure quan tots plegats vam sortim al carrer a cridar, cantar i ballar. D’altres -o els mateixos hores després- remataven la celebració destrossant fanals i cremant cotxes, segurament encomanats per l’ambient de violència que últimament tothom afirma que es respira als camps de futbol. Visca l’esperit de l’esport!
Mentre els nostres almogàvers moderns es dediquen a recollir victòries esportives i aixecar Copes d’Europa, alguns Rogers de Llúria locals surten al carrer amb les seves armadures blaugrana, disposats a combatre contra el perillós mobiliari urbà que ha estat a punt d’arrabassar-los el títol. No ho dubteu, si el Barça hagués perdut, els culpables de la no-massacre haguessin estat els fanals, no els jugadors de l’equip contrari. En el cas que el resultat no hagués afavorit l’equip de Laporta i Rijkaard potser avui a la nit en moltes ciutats catalanes hauríem de circular amb llanternes. Al final haurem d’agrair als cracks del Barça el retorn de la nostra il·lusió al futbol i el manteniment del mobiliari urbà.
Però el cas és que vam guanyar. I ho hem celebrat de valent. Dijous passat tots vam poder assistir –en directe o en diferit per les pantalles de televisió- a la rua triomfal dels nostres assassins a sou pels carrers de Barcelona. Ja sigui pel nostre caràcter Mediterrani, a casa nostra les victòries es celebren al carrer. I ja està bé, perquè al cap i a la fi el carrer és de tots, i últimament tenim ben poques coses a celebrar.
Proposo seguir el mateix exemple de cara al referèndum del proper divuit de juny. Els diversos partits polítics podrien prendre aquesta votació com una final de Copa d’Europa. La final de Barcelona, entre l’equip del SÍ i l’equip del NO, sense pròrroga ni penals. Ja m’imagino tota la família reunida al voltant la votació televisada, amb un 80% de share en els moments culminants, tots guarnits amb senyeres i estelades. I si el resultat ens satisfà sempre podem anar a Canaletes a saltar o destrossar la farola horrorosa de sota de casa, si no estem conformes amb el resultat.
Els nostres polítics sempre poden optar per calçar-se amb botes de futbol i la cota de malles dels seus colors per poder entrar en batalla, com si anessin a les Creuades. Està comprovat: els duels amb emoció agraden més que les votacions avorrides i els herois –com en el cas del Barça- sempre ho són a última hora. Després l’electorat satisfet sempre pot muntar una rua pels carrers de Barcelona que quedin en peu, entre les notes de Queen i la samba brasilera. Catalunya és terra de barreja de cultures i no cal demostrar que quan guanya el Barça sempre acabem enaltint la nostra pàtria catalana. Visca el Barça i visca Catalunya!
Doncs això, ja que estem acostumats a l’adrenalina de les grans finals ens prendrem l’Estatut com l‘últim dels partits de lliga. Tant si ens agrada el resultat del referèndum i ens sentim satisfets com al contrari, sortirem al carrer un altre cop a celebrar-ho. Cantarem himnes i a la matinada cremarem quatre cotxes, que s’ha de fer festa. Els nostres polítics, ja acostumats a les batalles dialèctiques, faran de gladiadors i nosaltres anirem al darrere. Només cal esperar que la massacre ofensiva de la classe política catalana tingui els mateixos resultats espectaculars que el joc del Barça.
Mentre arriba el moment d’actuar...seguirem reflexionant.
Hi ha assassinats que es cometen en un espai molt curt de temps i és quan la víctima mor de manera ràpida que arriba el moment de mesurar l’efectivitat del assassina de l’autor. La massacre ofensiva del Barça a la final de París va segellar-se en poc més de quatre minuts, potser massa poc temps perquè tots els culés que estàvem a casa, tot animant als nostres sicaris enviats a la capital francesa, poguéssim pair-ho. En el temps que dura un cigarret molts vam passar de la desesperació a la eufòria, potser massa pels nervis destrossats de molts aficionats acostumats a perdre aquesta final decisiva.
Una setmana després de la victòria, amb els culpables identificats i la Copa d’Europa a la butxaca, arriba el moment de la reflexió i l’anàlisi. L’Arsenal ens sembla a tots un gran equip, comencem a parlar d’altres temes i condemnem amb veu serena els aldarulls que va provocar aquest títol. La fi justifica els mitjans. O això és el que volíem creure quan tots plegats vam sortim al carrer a cridar, cantar i ballar. D’altres -o els mateixos hores després- remataven la celebració destrossant fanals i cremant cotxes, segurament encomanats per l’ambient de violència que últimament tothom afirma que es respira als camps de futbol. Visca l’esperit de l’esport!
Mentre els nostres almogàvers moderns es dediquen a recollir victòries esportives i aixecar Copes d’Europa, alguns Rogers de Llúria locals surten al carrer amb les seves armadures blaugrana, disposats a combatre contra el perillós mobiliari urbà que ha estat a punt d’arrabassar-los el títol. No ho dubteu, si el Barça hagués perdut, els culpables de la no-massacre haguessin estat els fanals, no els jugadors de l’equip contrari. En el cas que el resultat no hagués afavorit l’equip de Laporta i Rijkaard potser avui a la nit en moltes ciutats catalanes hauríem de circular amb llanternes. Al final haurem d’agrair als cracks del Barça el retorn de la nostra il·lusió al futbol i el manteniment del mobiliari urbà.
Però el cas és que vam guanyar. I ho hem celebrat de valent. Dijous passat tots vam poder assistir –en directe o en diferit per les pantalles de televisió- a la rua triomfal dels nostres assassins a sou pels carrers de Barcelona. Ja sigui pel nostre caràcter Mediterrani, a casa nostra les victòries es celebren al carrer. I ja està bé, perquè al cap i a la fi el carrer és de tots, i últimament tenim ben poques coses a celebrar.
Proposo seguir el mateix exemple de cara al referèndum del proper divuit de juny. Els diversos partits polítics podrien prendre aquesta votació com una final de Copa d’Europa. La final de Barcelona, entre l’equip del SÍ i l’equip del NO, sense pròrroga ni penals. Ja m’imagino tota la família reunida al voltant la votació televisada, amb un 80% de share en els moments culminants, tots guarnits amb senyeres i estelades. I si el resultat ens satisfà sempre podem anar a Canaletes a saltar o destrossar la farola horrorosa de sota de casa, si no estem conformes amb el resultat.
Els nostres polítics sempre poden optar per calçar-se amb botes de futbol i la cota de malles dels seus colors per poder entrar en batalla, com si anessin a les Creuades. Està comprovat: els duels amb emoció agraden més que les votacions avorrides i els herois –com en el cas del Barça- sempre ho són a última hora. Després l’electorat satisfet sempre pot muntar una rua pels carrers de Barcelona que quedin en peu, entre les notes de Queen i la samba brasilera. Catalunya és terra de barreja de cultures i no cal demostrar que quan guanya el Barça sempre acabem enaltint la nostra pàtria catalana. Visca el Barça i visca Catalunya!
Doncs això, ja que estem acostumats a l’adrenalina de les grans finals ens prendrem l’Estatut com l‘últim dels partits de lliga. Tant si ens agrada el resultat del referèndum i ens sentim satisfets com al contrari, sortirem al carrer un altre cop a celebrar-ho. Cantarem himnes i a la matinada cremarem quatre cotxes, que s’ha de fer festa. Els nostres polítics, ja acostumats a les batalles dialèctiques, faran de gladiadors i nosaltres anirem al darrere. Només cal esperar que la massacre ofensiva de la classe política catalana tingui els mateixos resultats espectaculars que el joc del Barça.
Mentre arriba el moment d’actuar...seguirem reflexionant.
1 comentari:
Quanta agressivitat, quanta violència! Prefereixo quedar-me en l'esperit esportiu i la pacificació democràtica.
Publica un comentari a l'entrada