Another Day In The Paradise

És igual on t'amaguis; hi ha dubtes que et persegueixen i ambivalències que sempre aconsegueixen fer que dubtis, per molt segur que semblis segur de tu mateix. Quan estàs al súper, al lavabo, a la feina, a casa seva... sempre hi ha El Moment: has de triar i l'elecció marcarà els teus passos durant una bona temporada.

No saps com fugir, ni a on. Hi ha realitats que no deixen lloc a la porta d'emergència. Sempre hi haurà un camí de doble direcció que separa el teu costat més amable i la cara més fosca. Tots volem destruïr, però arrepleguem amb paciència les molles del marbre mentre flexionem un somriure estúpid. El diable ens diu que ho deixem estar tot, mentre l'àngel aconsella calma i prudència.

Estàs en una cruïlla i no saps per on tirar. Perquè fer-ho si mai serà l'última tria? Penses que tampoc és tant important, però no. Qualsevol decisió mínima marca el que ets, sents i seràs. Quin cansament, no pots estar sempre pensant en les conseqüències... i aleshores baixes la guàrdia, la cagues i no saps si has de culpar a al porter del cel o al guardià de l'avern. I mentre et dediques a reconstruïr lentament el que has anat esguinçant, t'atures un moment i t'adones que potser són la mateixa cosa.

Caus en la certesa que, just en el precís instant que escrius això, l'àngel i el dimoni estàn de costat... fent una cervesa i brindant per la teva existència.

http://simpsonizeme.com

Si Springfield fos Santa Coloma aquesta seria, mes o menys, la meva fila. Cal dir que desaprovo totalment la camisa de pseudomilitar i el color caca d'oca, però bueno... menys dóna una pedra!
Pel que ho vulgui provar és força entretingut encara que els resultats no són tan espectaculars com podria semblar, l'adreça de la web està a dalt, però vull veure com sortiu.
Ja ho sabeu un correu i adjunteu la imatge... la vida en groc és més curiosa!

O no?

Supervivència: Digui's del recorregut de la mà que emeregeix del gest d'apartar la llàgrima dels ulls per finalitzar a la boca i pintar de nou els llavis per tornar a sortir al carrer.

Naixem, creixem, ens reproduïm i morim... pel mig, fem algunes coses que fan que les nostres vides tinguin moments extraordinàris.

WC

Ja és prou dur treballar en ple mes d'agost com per, a sobre, haver de suportar les curiositats defecals dels caps eventuals de feina. Com resistir un lavabo amb les portes obertes al costat de la redacció i les persones que usen els folis com a paper higiènic? Puaj!

Trilogia de Nova York

A vegades enyoro els somnis eròtics que mai he tingut. Ara com ara, seria una bona manera de conéixer homes que em fessin gaudir.
El darrer somni que recordo té a veure amb dents, potetes de gatet peludes i escales... què en dirien els psicoanalistes? Segur que els que analitzen els somnis que tenen els altres es conformen només a veure la carta d'ajust en els seus. Que injust.

Pantonarium de finals d'agost

Aquest any tornen les bufandes llargues, els pantalons amples i obrir els llibres per apendre (ara sí, definitivament) tots els secrets del món de la conducció.
Tornen els Police i els grups de rock mítics per treure fortuna de la pròpia pols, ara precisament que el que està de moda pel meu món és separar-se.
Amb l'arribada de la tardor tornem a estrenar jaquetes dissabte i ens torrem a la platja el dilluns.
Cauen les fulles, i les ilusions d'estiu. La gent fa les maletes, tristament, després de dies d'aftersun, llargs sopars i tovalloles... jo ja començo a pensar en com m'ho faré per visitar la ciutat que ja no té mur.
Torna el fred i, amb ell, planejem estades al gimnàs que mai durem a terme, cursos d'idiomes amb les places saturades i inscripcions a la UOC que mai acabarem de formalitzar.
En un món de bolsos de color mostassa falta verd i em sobren plans per decidir i trucades que no obtenen resposta.
El vol de l'home ocell acaba sent una pregrària a genollons.

Encara fa calor, però començo a notar que la tardor ja vol treure el cap, té forma de jaqueta amb colzeres ovalades i no li agrada el color gris. I a qui li pot agradar un color massa enmig de la foscor i la claror?

Gladys

Per les hores d'escurçó negre, del Mike d'Els Joves, per totes les coses horroroses de les que hem rigut juntes (inclosa Supermodelo i -ejem- els reportatges de La Marató de cadires amb forat), per les hores mortes de Futurama-TheSimpsons, sense oblidar Padre de Familia i el Ren&Stimpy (com oblidar-los?)
Dedicat a totes les fotos amb l'estatua del iaio de la Rambla, a totes les nits de paraigua trencat tornant del port, totes les ampolles de vi i patxaran encetades i gastades sense remei, tots els "Singing in the Rain" donant puntades a les cantonades, totes les cançons desafinades amb la guitarra de la Meritxell i les bufanes negres perdudes per aquests móns de déu, pel Jutin Timberlake i Lafaltadeamorquellenalosbares
Sense oblidar els Aaargs i les sabates "mofetosas" de la Sienna Miller, els mítics Mortadelo i Zipi-Zape (viajan a la Kapital), els JoTambéSócTimBurton, l'Home Polígon i les característiques del briefing i del procés comunicatiu, Dita Von Teese, el mític i gastat fins la sacietat cedé de Saint Germain i les nits de pelis amb crispetes i parlant sense parar.

Sense més exemples, que sempre em deixen en mal lloc.
Merci per ser-hi...

Complet

Ens poden dir moltes coses boniques, però moltes no em feririen.
Si voleu fer-me mal, amb una frase n'hi hauria suficient:

Algú com tu fa que tot valgui la pena

Aquest és l'últim cigarret del dia

Vaig créixer sense germans i crec que no podria recordar totes les sobretaules vistes de passada enmig de pàgines i lletres. Amb pocs enemics de batalles, vaig optar per crear les meves trinxeres amb les frases que altres em deixaven. Això m'ha donat grans armaments, però molta por. Si tens les bales, però pocs enemics dels de veritat ja pots vendre la munició.

Crec que em llogaré un gigoló que em reciti a Bukowski i a Sarte.

Perque plorem quan pelem cebes i altres coses...

"Les fulles carnoses que formen el bulb de les cebes tenen a les cèl·lules substàncies molt irritants i que queden en llibertat quan les pelem. A causa del seu caràcter volàtil, aquestes substàncies arriben aviat als nostres ulls i provoquen el plor. La secreció de les llàgrimes és una defensa del nostre organisme per protegir el sentit de la vista"

Un dia algú em va dir que planejava escriure un relat que tenia com a tema central què passaria si les persones no ploréssin al pelar cebes. Vaig pensar que era un bon argument, però crec que ara en tinc un de millor: què passaria si es perdessin totes les claus que guardem en algun punt estratègic? M'explico. Qui més qui menys té un racó amagat on guarda la clau per entrar a casa. Què passaria si totes aquestes claus guardades desapareguessin? Quina seria la magnitud del caos que suposaria el fet que ningú pogués entrar a casa seva?

Bé. M'acabo d'adonar que les cebes ni les claus no tenen res a veure, la foto del post tampoc. És el que tenen els meus diumenges laborables, tenen el caos com una de les seves línies centrals. Aleajactaest...

Singles a bord!

Solter i sense compromís en un estiu de parelles? Ganes de viatjar? Dues empreses turístiques espanyoles organitzen un creuer exclusiu per persones sense parella que salparà el proper 3 de setembre de Venècia per explorar diversos racons del Mediterràni i arribarà al seu destí final, Estambul, el 9 de setembre. El recorregut de l’Arca de Noè de l’amor seguirà els ports de Venecia, Dubrovnik, Atenes, Santorini, Mykonos, Rodes i Estambul.

Tres dies abans de salpar al destí, les empreses organitzadores de l’event tenen previst muntar diverses festes temàtiques perquè els viatgers es vagin coneixent i el gel estigui més que desfet a l’hora de salpar i també es sorteja una plaça gratuïta per al creuer.

La primera edició, l’any passat, del creuer Singles a Bord va ser un èxit rotund: més de 616 solters es van embarcar en el creuer, del que més de dues-centes persones es van quedar sense plaça per al viatge de l’amor. Enguany es repeteix la iniciativa, això sí, augmentant el nombre de places quasi en un 50% per poder atendre a totes les sol·licituds.

Pel que fa a les xifres i estadístiques, cal destacar que els solters i solteres catalans són els més predisposats a buscar la mitja taronja en un viatge d’aquestes característiques. En l’edició de l’estiu passat d’aquest creuer, prop del 31% dels passatgers eren de Catalunya i Barcelona ja s’ha alçat amb el títol de segona ciutat del territori nacional amb més adeptes d’aquest estil de viatge.

A aquestes alçades el lector haurà endevinat que el principal objectiu del creuer és fer amics i, si la ocasió ho requereix, trobar la mitja taronja entre les quasi mil persones que formen la tripulació, totes sense parella estable. Per animar el creixement de noves amistats el vaixell compta amb animacions exclusives, espectacles, excursions en cadscun dels ports i tot tipus d’activitats personalitzades.

Exagerat? Llegendes urbanes? Res més lluny, més aviat s’ha convertit en un negoci molt rentable i amb grans perspectives de futur. És calcula que a Espanya hi ha més de deu milions de solters, singles en anglès, i no és gens estrany trobar al mercat cada cop més productes exclusius per les persones que compten el dia a dia en clau imparell.

Advert

Compto amb més de tres les persones que m'han preguntat si estic bé després de llegir algun tros del bloc. No patiu, estic bé i la tristesa és una part de la vida com les altres. De moment no tinc cap intenció de tallar-me l'orella esquerra, com si fos un Van Gogh de fireta o un poeta romàntic qualsevol. Em sobrarien la meitat de les arracades.

Helter Skelter

La meva nova màxima, en la que demà deixaré de creure, diu que quan un se sent destruït física i moralment s'ha de refugiar en les coses que alimenten els sentits. Ahir a la nit em van passar un llibre que resa sobre les parres mentals del massa famós Charles Manson i em vaig adonar que tot el que llegeixo últimament només parla del White Album dels Beatles, inclòs Beigbeder i les seves depressions en clau de campanya publicitària.

Paul McCartney està mort, Manson mereixeria estar en el Sunset Cabaret de l'Almenar, si fos dona, i jo m'he comprat el White Album (edició trenta aniversari) a veure si puc començar a estripar les teranyines que em fan bola just per sota de la nou del coll. Si Polanski llegeix això no crec que li faci gràcia, però no tinc el gust de compartir-hi massa sopars últimament. Això no és nou. Últimament, tothom amb qui vull parlar sempre comunica.

Ipod Follies

Llegia l'altre dia que algú qualificava els mp3 com un gran invent perquè et permeten caminar sol, sense destorbs, amb la música que més t'agrada. "Connectes el teu ipod i la ciutat canvia de color als teus peus" posava. Ho vaig llegir. Em vaig maleïr a l'instant per la vanitat que, mesos abans, em feia criticar a tots aquells que caminaven com autòmats, sense fer cas al que el carrer els dibuixava al seu voltant. Doncs m'he convertit en un d'ells. No utilitzo el "bitxo" per fer desplaçaments curts, però quan tinc puc preveure que el trajecte serà llarg i solitari sempre m'enduc la música. Per aïllar-me.

Així, el trajecte en metro des de estació de Sants fins al Parc del Fòrum sona a Nine Inch Nails, des de casa meva a Santa Coloma fins a la plaça sonen els compassos de Smog, Antonia Font posa la música als deu mil milions de tombs que separen el meu poble de Tarragona, Gentleman m'ajuda a dormir mentre fullejo les últimes pàgines del dia i a baixada de la Plaça de la Font fins a Compte de Rius duu el segell d'Arctic Monkeys. Com dos amics que sempre van enganxats, se'm fa difícil de separar les notes dels recorreguts.

Hi ha camins, i no tenen perquè ser físics, que tenen el privilegi de tenir la seva pròpia banda sonora...

Elastics

Com ho són les gomes d'esborrar, els cinturons baratos del Bershka i els tendrums del bistec que fan bola a la boca. Igual que ells, els sentiments van i venen, tornen, t'enganxen, t'embafen per rebotar i tornar després. Sempre amb forces renovades.

Alguns costen tan de desenganxar com el xiclet de menta dels cabells.

Com acabar d'una vegada per totes amb el teu vei

La notícia que ve a continuació, extreta de ACN, mostra com la calor i l'estiu són contraproduents i altament perillosos quen es tracta de mantenir el bon rotllo amb les comunitats de veïns. Amb tots vostès, la notícia més passada de voltes del dia d'avui...


Un veí de Valls en persegueix un altre amb un ganivet perquè tenia la música del cotxe massa alta

Valls.- La Policia Local de Valls ha detingut un home de 37 anys que va amenaçar i perseguir amb un ganivet de grans dimensions el conductor d'un vehicle, perquè duia la música massa alta. Segons informen fonts policials, els fets van tenir lloc aquest diumenge a dos quarts de nou del vespre al barri vell de Valls. El conductor conversava des del cotxe amb un altre home, que es trobava en un portal del carrer de Sant Antoni. Una veïna va recriminar al conductor el volum de la música, i després la seva parella, Juan O. C., va baixar de casa seva amb un ganivet de tallar pernil. En veure l'home amb el ganivet, el conductor va sortir del cotxe i acte seguit es va iniciar una persecució. La Policia Local, alertada dels fets per una trucada telefònica, es va dirigir fins a aquest carrer, on va detenir el veí de Valls. El detingut ha passat aquest dilluns al matí a disposició judicial.

Laika i altres animals

Viatjar en naus espacials, aterrar en realitats colpidores.
Volar per damunt dels camps suaus i inacabales i acabar caient damunt dels marges amb pedres punxegudes.
Cordar-se el cinturó per comprar ibuprofenos a la farmàcia de la cantonada.
Cartes de navegació que sempre ens acaben retornant als mateixos ports.
Si no duus una bona brúixola, pots acabar confonent la carretera secundària amb la autopista principal.
Jo, com que no faig vacances, viatjo des del teclat de l'ordinador i facturo les maletes a l'aeroport dels somnis...

Potser podria

Podria aprofitar la suada descomunal que porto a sobre per parlar-vos de la calor, de com els aires acondicionats (a més a més de donar mal de cap i refredats) contribueixen a l'escalfament global del planeta. Aprofitant això, afegiria que segur que és un fenòmen que passa de veritat, però que també ha servit per omplir totes les agendes dels mitjans i treure temes. Escalfament global. Escalfament local, diria jo... També us podria parlar de la son que porto a sobre, però estic convençuda que no interessa a ningú. També podria parlar de la meva recent capacitat de fer la voltereta damunt d'un terra de parquet (sempre amb una copa de Grand Marnier i gel, si no, no surt) i que aquest és el motiu de la meva son. Em faig fotre. I punt. Com tothom, no? Arribats aquí, en aquest punt candent del monòleg, només afegiria que he d'anar a fer un plat de verdura i conill a la cassola (i que tinc gana, per cert) mentre miro el capítol de Futurama... Us podria dir moltes coses, si no fos pel fet que avui tinc ganes de dinar aviat, que després toca migdiada i travessar la província fins a Tarragona.

El que sí que us puc dir és que us desitjo a tots un feliç dia del meu aniversari.

Too Much

Xapes i pins de tots els colors, clauers "recuerdodealbacete" mig desmuntats, sobrets de sucre buits, segells que el pas dels anys ha esgrogueït, llibretes plenes d'entrades de concerts rascades, autògrafs sense missatge al portador, postals de llocs on no tornarem mai, punts de llibre de gatets peluts i pallassos tristos, samarretes d'equips de futbol infumables, vinils i cedés de grups dels que ningú ha sentit parlar mai, monedes sense inscripció, fotos velles amb taques indescriptibles, entrades de museus que només serveixen per omplir espai al monedero, xapes de cava que vam robar del de la taula del costat, arracades sense parella, milers de piloets de platja sense aire que han anat fent solatge al fons de l'armari i encenedors que ja no encenen.

El col·leccionisme és la broma de mal gust de l'avarícia

Llistes (o com dir Koniek sense dir-ho)

4 de la tarda i quaranta graus a l'ombra. Atravessàvem els Monegros a bord d'un Ford Fiesta color sang; quatre persones, cap animal i molts GB de música penetrant-nos el cervell. A ritme de White Stripes ho vaig tenir clar; havia de fer una llista amb les coses que sé que vull fer, les que necessito dur a terme per sentir-me una mica millor amb la meva vida.

Els que, quan érem petits, ens agradava tornar a l'escola sovint reordenem la nostra existència el mes de setembre, que és quan realment comença l'any. Ara que aquest setembre no estrenaré llibretes microperforades (quin jugador del Barça té nom de llibreta?) he fet una llista que té sis punts. No m'he posat límits de temps per complir-los ni he posat bestieses de l'estil "deixaré de fumar" o "no deixare que em trepitgin".

A vegades a tots ens cal omplir un llistat amb el que han de ser les nostres prioritats. Ja tinc ganes de començar a marcar amb una creu els objectius complerts. Per poder anar en contra de les nostres conviccions, primer les hem de descobrir.