Ells juguen a ser Don Juan i nosaltres Madame Bovary, en una cursa de miratges, alegries i decepcions sense fi. La sala fosca, plena de gent ballant –mentre parlen de sentiments, mentre discuteixen teories, mentre inventen fracassos pa de motlle– és una cadència en la que sembla que tot s'hi val. Si això és una tragèdia, no vull conéixer el botxí. Si això és un drama, no vull saber qui és el protagonista. Si això és una comèdia, m'estalviaré de presentar-me al guionista. A vegades no sé què és el que fa més mal, si les mentides que canto o les veritats que callo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada