Contradicció real i esgarrifadora (per alegrar-vos el dia)

• Parla per telèfon, aguantant l'aparell entre l'espatlla i la galta, mentre mira distretament la pantalla de l'ordinador. Davant seu, les seves subordinades estan cadscuna davant del seu ordinador. Tenen mil dubtes per preguntar-li però saben prou bé que preguntar no és la millor opció si ella no està de bona lluna. I avui, pels motius que siguin -qui ho podria endevinar- no és el seu dia.
• El client que té al telèfon no li proposa un bon negoci. Per la línia interior, el telefonista incompetent li vol passar una trucada que no li interessa. Que el petin! Amb un sorollós cop d'auricular penja el telèfon, provocant l'ensirt de les companyes d'oficina... que cada dia la tenen una mica més com una reencarnació del Yeti. Sospirant de cara a la pantalla, d'esquena al món, agafa aire i continua esperant al ritme de la musica cadenciosa del contestador. La trucada es talla i demana (no oblidar el crit sec que regala a les subordinades) a una de les noies si pot tornar a trucar per reprendre la conversa. La noia li demana el número i ella, de mala gana, li mig deixa la targeta per damunt la taula.
• Ella... amb el seu impecable trajo de jaqueta de ratlla diplomàtica, botes negres de taló d'agulla, maletí en mà de pell i mòbil 3G d'última generació. Va perfectament maquillada amb productes nous de temporada i les metxes rosses a la mida justa. En la seva religió, la visita al saló de bellesa del dissabte al matí ha substituït la missa dels diumenges. Cadascú resa al Déu que vol i tan li fa que ella s'encomani a Christian Dior.
• El que les companyes atemorides no saben és que mentre parla de negocis amb l'altra punta del món -i es mostra freda, calculadora i distant- el seu pensament vola a un quilòemtre escàs, on té un fill petit al que fa temps que no dedica temps de debò. Un nen que ahir va preguntar al seu papa si la mama estava endada amb ell perquè no la volia veure, una criatura que no sap omplir una redacció per l'escola sobre la mare i només la dibuixa amb un telèfon gegantí. Un nen que quan sigui gran no demanarà la opinió d'una mare que intenta fer una cursa de fons per arribar a posar-li el pijama cada dia.
• I en la mateixa mesura que projecta la seva imatge de castigadora, se sent igualment castigada per aquest destí que la va obligar a triar entre ser una negociadora d'èxit i una mare amatent. El pitjor d'aquesta balança desequilibrada (i el que ignora mentre parla per telèfon i encèn un Marloboro Light) és que mai va ser consicent de que feia una aposta desigual amb el destí. Mentre escridassa a les becàries, decideix importants negocis i va a dinars luxoxos només pensa en el moment d'arribar a casa, posar-se un pijama, uns mitjons de llana gruixuda i llegir un conte al petit homenet que no l'entèn. Ja ho ha decidit -i no podrà complir-ho, mai pot fer-ho realment- quan acabi el dinar anirà a casa, li prepararà el berenar i faran junts els deures.
• Treballar per un món millor convertint-nos en persones pitjors, més ocupades. És aquesta la contradicció que ens espera?