Si tinguessis un telèfon per parlar amb Déu... què li diries?

Fa poc, buscant entre una pila de papers vells vaig trobar les meves velles agendes de l’institut. Aquelles llibretotes empolsinades són l’objecte que guardo amb més cura d’aquella època, més que res perquè estan farcides d’escrits dels amics d’aleshores. En un d’aquells textos, algú citava una cançó que tenia un títol com ara ”Si tinguessis un telèfon per parlar amb Déu, què li diries?”.

Relligant aquest record (no recordo bé si aquest era el títol exacte de la cançó, però sé que venia a ser aquest el seu sentit) amb l’actualitat més candent, no vaig poder evitar pensar que aquest Sr. Totpoderós -si realment existeix- deu tenir el contestador automàtic més que saturat amb tot els fets que s’han organitzat aquests darrers dies arran de les famoses caricatures de Mahoma. Sembla que tothom vulgui parlar en el seu nom i això, per força, ha d’estressar. Sempre he pensat que, en realitat, aquest ésser suprem només és Un i que cada religió se l’ha fet seu, donant-li un nom i una personalitat que s’han anat confeccionat a mida de cada societat.

Sovint tendeixo a imaginar-me el Cel com el representen les vinyetes còmiques del “Dios Mío” de J.L.Martín. Un Totpoderós amb llarga barba blanca, que sovint fa la punyeta tant com pot al seu homòleg Al·là (ell mateix?), entre núvols tous i àngels somrients. Totes les coses serioses –i la religió ho és en un grau extrem- haurien de tenir el seu toc d’humor per fer-les més properes a les persones. I no crec que aquell senyor (amb minúscula, però sense desmeréixer la majúscula) amb el trianglet flotant damunt del cap, no estaria gaire satisfet dels actes violents i salvatges que els seus seguidors professen en el seu nom.

En aparença, professar una religió ens hauria de donar més llibertat, però el cas de les caricatures del profeta Mahoma aparegudes a el diari danés Jyllands Postem el passat 30 de setembre passat sembla un clar exemple de que la religiositat extrema té la capacitat d’eliminar totes les veus que intenten tractar el tema amb humor. És curiós observar que una societat que no té problemes per tractar durament un cincuanta per cent dels seus individus (i enorgullir-se’n sense amagr-se) en moltes ocasions es prengui tan seriosament quatre gargots publicats en un diari. Potser tots plegats, cristians i musulmans, hauriem d’aprendre a tractar certs temes amb humor i aprendre que això no vol dir que no seguim respectant totes les manifestacions religioses. Algú va dir que el somriure era l’orgasme de la intel·ligència, no? No crec que cap tira còmica justifiqui incidents, incendis a embaixades, boicots (que ara estan de moda), disturbis, ferits i morts.

Què li diria a Déu si tingués un telèfon màgic? Senzill:
Manifesti’s sr. Totpoderós –Al·la o com li hàgin de dir- lluiti contra tot el que es diu en el seu nom. En nom de la llibertat d’expressió, faci servir el telèfon i truqui de tant en tant. Ja és hora que aturi la espiral de violència que la religió ha generat durant anys i anys, i encara segueix creant. Manifesti’s, busqui seguidors que no matin en el seu nom, insituteixi noves religions sense vessar més sang. I, sobretot, condueixi amb el mans lliures, que tal i com està el transit aèri mai no esta de més...

(treball de classe de fa dies que també em feia gràcia posar...)