Cal Seixanta

Paradoxa d'estar per casa

2010-02-09T22:38:00.002Z

El vespre aixafa la tarda. Fa dies que busco excuses per justificar-me com m'he oblidat de fer el que més m'agradava i com més barates eren les justificacions que se m'acudien més brillaven, com hauria pogut deixar de seguir-les? Eren neons perfectes enmig de tanta foscor. Ara esmorzo de nit i dino a les onze del matí, ara em poso taló per anar a córrer, ara compto les bigues enormes de fusta del sostre quan hauria d'estar ballant. Ara és ara. No tinc remordiments per haver callat durant tan de temps, només la recança de saber que no hi ha estructura de paraules possible que pugui allotjar tot aquest silenci, la hivernació domèstica en re menor que estic gaudint mentre la nit s'estavella contra la plaça.

Trasllat

2010-01-29T01:56:00.003Z

Ens veiem quan acabi les obres (de neurones i caixes).
Prometo buscar espais per fer espai a tots els cubells de la brossa. Per reciclar tots els sentiments. El que no sé és si hi haurà prou contenidors.

Terra

2010-01-19T00:15:00.005Z

Vas regar un trist full de paper blanc i va parir un estampat de caseta amorfa i un arbre de gran copa verda. Sempre la mateixa casa, sempre el mateix arbre. Més enllà, va néixer un camí de confuses roques rodones. Era igual quantes vegades ho provessis, els colors sempre et retornaven el mateix paisatge. Tenies cinc anys.

Ara treus fum per la boca i les pedres que abans eren de plastilina semblen ulls que et miren contantment. Tots els insectes del teu subsòl t'observen i tu ja no ets tu, sinó una trista imatge que retorna deformada a través dels ulls compostos dels insectes que han llogat part del teu imaginari. Mai un dibuix havia estat tan sòlid, ni tan poblat. El que més greu et sap és que només pots veure la casa, i l'arbre, en somnis.

O en els records. Tenen totes les tonalitats de colors que hi guardats en aquella caixa fèrtil que els més agosarats en diuen infantesa.

Interludi

2010-01-11T01:05:00.005Z

Quantes coses importants t'has oblidat de fer avui?

Aigua

2010-01-09T23:28:00.003Z

Bucejar és el recurs més simple per sentir-nos ingràvids, la dosi necessària d'aventura que es recepta als que tenim mal d'alçada. Necessito un arnès amb escafandra per seguir fent veure que floto graciosament i per demostrar-me que, a dos-cents metres sota terra, el cim és el mateix que el fons perquè la meta és arribar fins a on sempre falta l'aire i aconseguir sobreviure. Mentre no trobi el meu no-final, m'entretinc esquitxant els que es queden a la vora.

Aire

2010-01-08T02:59:00.005Z

El vent va desfer tots els meus camps d'ocells d'origami. Tu eres una tempesta fabulosa i jo no volia la calma. Innocentment, com només saben fer-ho els inconscients, vaig estimar els monsons que habitaven a les teves celles i els meus turmells van mudar en un pluviòmetre per mesurar la teva respiració quan dormies vora la porta. Bandera vermella a la platja de l'amor, bandera pirata acampada darrera les llàgrimes. Pobre petit pollet, que vas quedar a mercè del tsunami. Amb la calma de la matinada, quan havien desaparegut tot els angles rectes del meu prat de roselles, vas decidir remoure altres terres, violar altre mars verges. Només et vaig dir adéu amb una mà de trist paper blanc.

Del testament de la teva massacre avui només ha sobreviscut un petit estornell, fet carn de cartolina daurada.

Promesa complerta

2009-12-30T22:27:00.003Z

Amb set anys tot sembla més gran del que realment és. El mirall deformat d'aquells ulls que no s'atrevien a veure a distància porten a la memòria gots de fanta de taronja gegants, la dolorosa espera de dues hores abans de confondre's entre ones i petites guerres sagnants porcions quilomètriques a la cantonada de casa. Tot és més gran quan ets petit. La infantesa puja el contrast de les coses. Aleshores ja m'agradaven les làmpades de vidres de colors. Set anys i set mesos. Nas enganxat a l'aparador de sota de casa. I nou. I deu. I onze. I molts. Milers de viatges de tovalloles molles amb la imatge de libèl·lules, mosques i tot d'animalons enganxats peça a peça.

Aquesta tarda m'he comprat, per fi, un d'aquests trossets de natura de trencadís, de collage tròfic. Crema la bombeta i me la miro, somrient, des del racó del menjador. Perquè a vegades la vida necessita ser contemplada a través de trossets de fantasia, com quan teniem set anys.

Rigor Mortis

2009-12-29T23:12:00.002Z

Podria empassar-me totes les paraules
podria beure'm cadascuna de les promeses...

...però no deixis que vomiti.

Conte mil·limetrat

2009-12-28T18:45:00.004Z

La gata, dolç enemic casolà, amor incondicional. La gata mossega al coll per desitjar bon dia, entra en zel i proclama la seva condició de dona des de la tarima del balcó. Esgarrapades de sinceritat que s'enfilen mà amunt, colze avall, i a cada racó del genoll. El disseny animal perfecte perpetra un holocaust de bosses de supermercat des de la cantonada i quan la miro es prepara per atacar. Ja no em queden trinxeres per protegir-me quan els seus ullets acampen a l'alçada dels turmells. La gata sap fer-me somriure i es posa panxa amunt per ser acariciada i destrossa les sabatilles i desfa en petits fils el paper de vàter, la llista del súper, la nòmina de desembre, les restes dels llaços d'embolicar i algunes petites conviccions sobre l'educació dels petits animalons. La gata no fa distincions i es torna pilota de somnis entre el cubell de la roba bruta i entre el vestit de festa negre que reposa damunt del llit abans de marxar. Quan torno a casa, la gata balla al compàs del silenci i es posa a punt per la següent batalla sense saber que sempre en sortirà vencedora, que aquest feix de petits nervis i cabells suaus sempre derroten les meves defenses. La gata és qui m'agradaria ser si deixés de pensar.

Primera persona del present de subjuntiu

2009-12-27T22:47:00.004Z

Ens passem mil mesos donant la culpa dels nostres petits fracassos al Gran Problema en majúscules, versaletes, o subrallat i ens pensem que amb la lliçó apresa serà fàcil no arriscar-se. Gairebé ens ho arribem a creure. Ens vestim de mirada caiguda, de pensaments pretesament trascendentals a última hora de la tarda. Som uns experts res, especialistes a l'hora de recitar excuses disfressades de subratllat taronja brillant, petits mags de la mediocritat. Absolutament tot el que ens passa, tot el que no ens sabem explicar ho hem d'atribuïr a tantes coses que ens han fet i que, per un atzar cruel, no sabem resumir.

Però res de tot això. I si la equació tingués dues incògnites? I si portessim anys lluitant contra X i s'hagués de sumar la incògnita Y per resoldre el problema? Tant de temps refugiant-nos en el drama i només calia buscar una calculadora amb un bon mirall per mirar-nos, per presentar-nos còmodament com a enemic particular. Bon nadal, tu mateix, com has passat el darrer any? A força de començar a odiar totes les teves petites contradiccions estas començant a estimar-te. Resolguis o no l'enigma, només quedarà una darrera pregunta. A qui culparàs del que no has sabut fer quan comencis a parlar-te de tu?

Salve a la Mare de Déu de Moltes Gràcies

2009-12-16T00:17:00.006Z

Imagina aire i vent, una tempesta terrible que tomba taules i cadires, s’enduu les conviccions de tothom. Qui es recordarà de qui érem quan tot surti volant pels aires? L’hostessa ordena mantenir la calma. Els sentiments caben en una bossa de mà i els records en un neceser. Imagina’t sabates de taló alt tacades per la pluja, promeses que surten volant com un plomís a mans d’un dèspota ventilador. Nens plorant perquè un cotxe carregat d’insults els han mullat les cames. La mala educació que anida a cada núvol.

I nosaltres sembla que continuem sota un parasol cosit de formes predeteriminades. En un exercici indolent, ens posem crema solar amb olor a gustos canviants, a sisplaus, a perdona (encara que no ho senti de debò) sota la bandera verda de la platja de les formes. El protocol neix només en oasis aburrits que han de demostrar-se que encara existeixen, que tenen pla d’emergències quan l’avió dels crits descarregui sense deixar supervivents.

Un toll de records surant al bell mig del carrer

2009-12-13T23:54:00.006Z

Deixaves enrere les llambordes del carrer, carregada amb una maleta de plors, badalls i estrenyements ventriculars. Vas ensopegar amb la casualitat i la maleta es va esclafar contra la vorera, esquinçant el gris insípid de remordiments. Senties algú com reia malèvolament a la cantonada. La teva respiració era cada vegada més ràpida. Al terra, tot de malsendreços esquitxats i, al cap, cap idea per reordenar-los. El carrer es feia cada cop més estret. Senties cedir-te enmig de maons mediocres, tots iguals entre ells,`i no paraves d'amuntegar plecs de tu en aquella caixa marró, ara tan desfassada. Com més treball hi posaves de menys servia.

Ja no calia esforçar-se més, vas pensar. Acompanyada amb el somriure sòrdid que t'enlluernava des del xamfrà et vas asseure, recuperant aire amb dificultat. Des d'aquest punt de vista vas començar a entendre que no podies abraçar tota la càrrega del viatge, que també hi ha opció de llogar entrada a primera fila de la pròpia allau. I vas esperar. Quan per fi et vas tornar a llevar, tot continuava al seu lloc. Ho vas deixar enrere, fregant-te els canells de les mans adolorides per haver carregat tan de pes inútil. El que abans reia sense educació va veure la teva ombra destenyint-se amb els records que ara decoraven el mobiliari urbà.

Encara no saps si algú va aconseguir fermar la maleta i facturar-la a bon port.

Referèndum nacional per l'amor universal

2009-12-12T14:42:00.003Z

El diputat de la última fila fa una esmena per introduïr una partida pels sentiments de veritat als pressupostos nacionals de l'any vinent. La secretària en pren nota amb mala lletra, en un full que està tacat de llàgrimes tímides de vergonya. La sala està plena de promeses incomplertes, de secrets grisos i families que esperen darrera la paret de la trucada perduda. Ahir em van dir que el que busca una relació amb persones ambicioses està condemnat al fracàs, perquè només serà una parada més en una vida que no serà la seva. No sé si tenia raó, però em vaig adormir amb aquesta idea al cap.

Remember Station

2009-12-06T23:52:00.007Z

He esborrat el text. Anava a posar alguna cosa gradiloqüent, que fes olor de combinat fregit d'influències modernes, cuinat com un pollastre bullit a les fines herbes del fracàs i que combinés amb una mentalitat dramàtica perfectament estudiada. Anava a vestir-me de vella corista supervivent, amb una piga pintada a la galta i mudada de setí vermell que brama als quatre vents la mort sobtada d'un antic amant mai oblidat. Però no. No he escrit res, de tot això. Anava a recórrer al vell recurs d'explicar com ploro sola a Remmeber Station, acomiadant el darrer tren des de l'andana i com brando el mocador blanc amb energia desesperada. Al final he decidit tornar al fond de teint de d'actriu de galliner que mai no falla. Recorro a la falta d'imaginació, l'escassetat d'idees i la mirada sorneguera del teclat que es riu d'aquestes estratègies de principant. Què original. Es podrien omplir biblioteques amb la mateixa queixa de milions ajuntalletres d'una sola frase, es podrien omplir oceans amb aquest silenci cruel. Es busquen directors d'orquestra per l'himne solemne de l'aburriment, així ens estalviariem monòlegs com aquest i com tants altres que sempre supuren llàgrimes de tapa tova.

Quaranta dies al desert

2009-12-05T02:43:00.003Z

La comoditat és un petit premi que es guanya amb una recepta que inclou ordre. Per primer cop en gairebé set anys tinc un armari amb totes les lletres i he deixat relliscar les hores de la tarda plegant mànigues i col·locant roba als calaixos, drogant-me amb l'olor de fusta de les lleixes. He colocat cada peça d'aquest petit món meu en un lloc on pot amagar-se del dia a dia. M'he recordat de com plegaves cada samarreta de manera matemàtica, com si desxifressis un teorema inacabable. Quan tot dormia al seu lloc, m'he assegut a la vora del llit, descansant al setè dia, m'he deixat osmotitzar per la calma de les piles piles de camises estampades i he pensat que hi ha moments de rutina silenciosa que es mereixen un brindis amb la vida.

Mitja Part

2009-12-05T02:26:00.001Z

Quatre minuts d'anuncis i tornem.

Divendres vespre / exterior-tarda

2009-11-20T13:55:00.004Z

El cotxe sempre marxa amb grua quan aparco a Ritort i Faus, el món sempre s'enfonsa quan aparco a Ritort i Faus. Som dues figures negres petites davant del sol gros pilota d'anunci de bronzejador que s'amaga lentament i ens dediquem a veure com marxa arrossegat carretera enllà. Quan ja no se'n veu ni rastre fem algun comentari intrascendent sobre el temps o les pomes o aquella jaqueta espantosa. El que sigui per no pensar. El que sigui per no rememorar les esquerdes a la tapisseria, els forats que fan que ens surti l'aigua per l'esternó quan bebem i tot l'aire que perden les rodes. Només quan no parlem de nosaltres tenim forces per aixecar-nos de la vorera de Ritort i Faus, enmig de la foscor, per anar a buscar el cotxe a cal gruista. Com si el món no s'hagués enfonsat i tot anés sobre rodes.

Conjunt buit

2009-11-18T00:28:00.001Z

Busquem una persona entre tots els animals o un animal entre totes les persones?

Nouvelle Vague

2009-11-14T18:21:00.003Z

Ets un sospir de les noves tecnologies. T'autoenvies e-mails per recordar-te que exiteixes, guanyes un Audi A3 cada setmana i discuteixes el sentit de la vida a través de finestretes lluminoses que s'obren i es tanquen a l'extrem inferior dret de la pantalla. Els teus records tenen el contrast pujat i els somnis de l'endemà són només sospirs vestits de connexions wi-fi a un euro l'hora del cibercafè de la cantonada. Llogues experiències a second life i et cuides d'animalets de granja construïts de píxels lluminosos. Ets deu dits buscant esperances pel teclat i, al final, t'adones de la feblesa d'aquest edèn de paper de fumar quan alguna experiència té força per traspassar la pantalla i la pell de gallina és real, les il·lusions certes i els braços que t'agafen per darrera l'esquena una construcció perfecta de carn i ossos de la que no et vols apartar.

Just aleshores, es talla la connexió.

Sobrecàrrega de predicats

2009-11-13T18:35:00.004Z

La professora
L'amic invisible
El veí de sota
El teu superior
Tu
El company que volem impressionar
El company que sempre ens impressiona
Els de casa
Els de fora
L'alumne
L'amic que ja no hi és
Tots els que coneixerem demà

Darrerament, totes les meves frases tenen massa subjectes i un sol predicat. Afegeixo sintagmes, jugo amb la psicologia de la gramàtica i guanyo sempre quan penso que he perdut.

Nit en blanc

2009-11-07T17:22:00.003Z

Teràpia de conversa a altes hores de la matinada i encara un cul d'Ipsis entre els racons de la taula. El mal de cap a l'endemà ho testifica i la massacre de neurones en pren nota. Vaig venir amb tot el pes del món a sobre i, gota a gota, vam canviar complicitats i confessions per llàgrimes agraïdes. Al final de l'obra, tot eren riures que sonaven com milers d'aplaudiments. La matinada es va endur la pitjor part del meu humor i em va deixar un rastre d'ulleres sota els ulls per penyora. Beneïda transacció, que es va endur el sac de ciment pel mateix camí de les hores perdudes enllà i em va deixar un rastre prim de fum que em seguia, amable, pels carrers que estrenaven la llum del dia. Vaig deixar de pensar just quan tot era de color rosa matinada. Els meus somnis van tenir gust de tranquilitat, per primer cop en dies.

Pinces d'estendre amb taló d'agulla

2009-10-30T18:13:00.003Z

La nit sempre és el domini dels altres. Les obligacions acampen al camp base de primera hora del matí i durant hores d'ascensió penosa ens vestim pels altres, parlem amb els altres, treballem pels altres, llegim als altres, mirem pel·lícules pensades per altres i sopem amb els altres. Ens partim els monòlegs com a bons germans. Intercanviem autocrítiques amb un somriure educat i impostat de colutori dental (mental). I, al cim de la nit, quan sembla que el territori del temps lliure estigui conquerit tornen els altres. Hi ha els que volem tenir al nostre costat, els que no retornen els missatges, els que volem oblidar, els que no podem i també els que ens estimem. Quan el temps hauria de ser nostre, sempre acaba sent dels altres perquè tots som, en definitiva, el que veuen en nosaltres els altres.
Els altres.

La síndrome de les Bones Nenes

2009-10-24T15:57:00.004+01:00

Al principi tot era més senzill. Es tractava d'obeïr sense vacilació tot el que deien a l'escola o a casa. Ser una peça més en un món perfecte, no desentonar entre tantes obligacions fetes carn a partir de colors suaus, fondre's en la massa pastosa del dia a dia. Tot era perfectament rosa en el món de les bones nenes i les lleis obligaven cordar-se la bata fins el darrer botó, no aixecar la veu als pares, treure bones notes als exàmens, rentar-se les dents abans d'anar a dormir.

Però el final del conte es guardava un epíleg amb un gran interrogant. Què passa amb les nenes preferides quan es fan grans? Quin destí espera a les bones persones quan no hi ha pautes marcades per seguir avançant? I a la fi de les portes de la joventut el dilema es fa tan gran que omple totes les cantonades. Només queda sobreviure amb un gran somriure, posar pintallavis a les comissures de les nostres contradiccions i seguir empenyent la bola de milers de sentències apreses de memòria per encaixar les llistes de coses inútils que hem estat anys aprenent amb els petits dilemes morals que no tenen resposta.

La síndrome de les Bones Nenes existeix i és la por de no saber reaccionar que pateixen les persones acostumades a ser perfectes, a rebre elogis constants per les seves petites tasques comença a ofegar-nos. Som animals afamats de copets a l'espatlla i temem el moment en el que no hi haurà ningú que pugui reconéixer aquest treball d'orfebreria que és la supervivència. La gana de reconeixement és la cara més fosca que s'amaga darrera dels somriures immaculats de bona nena.

Dos quarts de nou del matí

2009-10-20T22:43:00.004+01:00

M'he llevat aquest matí i no tenia cara.

El mirall m'ha retornat una imatge cruel de cabells embullats, si es possible fer el superlatiu, i... res mes. El meu reflex s'ha amagat del pas del temps i s'ha mantingut a cobert de les estúpides responsabilitats diàries que esperaven darrera de la porta, a punt per aixafar els meus somnis de color Heroic Pantone 302. Darrera el primer seient de platea del lavabo, era la primera actriu de la meva darrera història, que comptava amb presidentes del govern vestides amb taló d'agulla, sopranos virtuoses, senyores de companyia que amaguen secrets inconfessables darrera d'un coixí construït a base d'hores de punta de coixí i altres gallines de claca. Entre la pastilla de sabó i el colutori dental, la conductora de camions que m'ha semblat ser derrapava a l'última sortida de l'autopista de les excuses. M'he fumat un cigarret sense llavis i he omplert el bany de baf i el matí d'interrogants. L'home amb cara de poma de Magritte em somreia, mai l'havia vist tan simpàtic. M'he vestit sense ulls per viure un dia sense olors, en un món sense sorolls. La roba tenia el tacte de l'escalfor trista de les coses cremades.

M'he llevat aquest matí i no tenia cara.
M'he pintat els ulls de tots els colors del món, de tots els matisos de gris en un dia de tardor. Quan, a mig matí, he començat a notar la punta del nas captant la temperatura d'octubre he enyorat aquest rostre estàtic que em permetia ser totes i cap alhora. He enyorat la meva no-cara sense tenir-la, de fet. Com si fos un somni, com si els somnis fossin realitats.

Modus Operandi

2009-10-17T19:37:00.003+01:00

Maquillatge, sabates altes, abric llarg. Hi ha etiqueta estricta al sindicat de les aus noctures i els fidels es sumen a la pràctica del religiós exercici setmanal de descobrir noves ànimes darrera de cada combinat. Per entrar es demana devoció a les hores fosques, poca pressa per tornar a casa i un bon exercici de les habilitats de ball i conversa. Cal exercitar el timbre de veu perquè quedi per sobre dels baixos de la música i omplir les hores que separen el vespre del matí pot ser tot un exercici d'orfebreria. L'endemà, toca fer penitencia i assistir al ritual de rímmel corregut, galta pàlida i promeses d'abandonar aquesta religió que, com totes, no deixa lloc a la coherència. Recollit, bossa de mà, taló trencat que es recolza a la porta quan toca buscar les claus, abans d'eliminar tot rastre de la darrera cerimònia i de recuperar forces fins la següent cita. Cada barra, un altar. Cada bany, una sortida d'emergència. Cada cambrer, un mestre de cerimònies. Maquillatge, sabates altes, abric llarg... i tota l'energia que puguem recuperar per l'endemà.

Mind the Gap

2009-10-14T00:13:00.005+01:00

La ciutat està als teus peus. Un petit huracà adormit s'amaga sota de cada rajola i pren notes a la roda de premsa de la vida. Els edificis més alts fan declaracions solemnes des del balcó del darrer pis i els coloms sel's pixen a sobre pintant ombres sinistres amb els núvols. Els humans fem l'humil joc d'ignorar el sostre que no podem tocar, perquè viure a prop de l'àtic fa venir mal d'alçada. Tot l'escenari urbà està a punt per dramatitzar la vida, per fer-la comèdia grotesca d'ossos de ciment, de venes de formigó, d'articulacions pintades de neó i terminacions nervioses de forjat, immòbils i plenes d'arestes. El gegant de les tenebres és la sang del monstre, l'energia somorta que mandreja amb la nostra quotidinat absurda, la doble circulació mai descrita per Servet a un euro vint el viatge.

Arrosega't per aquest ecosistema de tot a cent, aburreix-te amb el color d'ungles del teu veí, escanya la darrera imatge del dia darrera de l'aparador. Destrueix cada toll amb una puntada de peu, perquè hi ha cops directes que no hi ha més remei que respondre, de la mateixa manera que hi ha frases que només estan dissenyades per ser cridades.

Berkwick Street

2009-10-04T18:03:00.004+01:00

La senyoreta ens ha fet escriure una redacció sobre el que hem après durant les vacances. Encara a mig recés, ja tinc unes quantes conclusions sobre els britànics amb els que he interactuat, que es resumeixen en afirmar que cal ser pacient amb els anglesos perque no estan acostumats a canviar d'idioma quan viatgen fora. A banda d'això, els londinencs odien a Gordon Brown, perquè pensen que és un titella sense personalitat i l'escàndol local és que recentment ha confessat, si ho vaig entendre bé, que prenia antidepressius. A més, els anglesos consideren que sí tenen una cuina propia -rica i cuinada a casa, amb pastissos que exigeixen mes de quatre hores de forn- però no es pot trobar en restaurants perquè prefereixen provar coses noves. L'escassetat d'ingredients té la seva raó perquè durant les dues guerres mundials l'illa va resistir a la falta d'aliments vinguts d'altres zones d'Europa. La costum de menjar fish and chips prové de la tradició religosa de no ingerir carn en divendres, és tradició menjar-ne aquest dia de la setmana, i el breakfast english incloïa peix en les primeres versions. Ho he fet bé senyoreta? Puc anar al pati?

Soup of the day

2009-09-25T18:17:00.005+01:00

Escriure sense accents, sense tenir-te, sense voler-te, sense exces d'equipatge. Practico tot aixo i mes, empesa per la dinamica estupida de caminar pels carrers, fer fotografies als pardals i no pensar en res. Als meus missatges solia haver-hi lamentacions impossibles i subjuntives a dojo, pero ara estic de vacances i nomes trobo forces per enviar-te un peto intens, calid i vermell, com els autobusos de capital. Oblidar-me de mi per estar millor es, mes que un mantra, gairebe una obligacio que compleixo com una penitent abnegada. Segueixo caminant i buscant carrers impossibles en mapes que no entenc. Guarda el darrer rastre de roig per quan ens tornem a trobar, darrera de l'ultima carta estripada sense remitent. Sera el punt de partida per tornar a recordar el gust que solien tenir aquelles histories tan nostres, quan el mon semblava a punt de trencar-se a cada moment ara que nomes podem recordar-lo.

2009-09-18T16:04:00.002+01:00

Si et quedes sense ulls per veure el món, que hi hagi almenys una càmara que faci de periscopi.

Rigor sensorial

2009-09-13T21:56:00.003+01:00

El final de la tarda té l'olor de les sirenes de l'ambulància que es perden pel carrer i el tacte de la truita que neix a la cuina de la veïna. La foscor té el gust dels llençols rebregats fregant la punta dels dits, el color somort que cedeix al regust de la darrera cervesa i la remor de l'últim vestit vermell del cel. L'enyor és ple de desordres sensorials, d'excuses inútils i de capítols repetits de sèries de televisió de temporades passades i, el vespre, un mal tràiler de tot el que voldríem oblidar.

Draps bruts

2009-09-07T23:09:00.005+01:00

Hi havia silenci en aquesta petita quimera de butxaca, i també foscor. Anava vestida de llençols i el petit trajecte entre l'habitació i el bany es va multiplicar amb el son de la bombeta. Una única actriu secundaria, sense maquillatge, omplia tot el pla mentre es quedava atrapada rere el coixí. Cony de rentadora. Cony de soroll. Cony de banda sonora monòtona. Centrifugat de sentiments, massa suavitzant d'olor dolça per tapar taques que no marxen mai. El millor detergent és continuar dormint, pensava. Maltractada pel soroll constant, s'alçava cada cinc minuts a parar la màquina però, amb sorpresa, comprovava que ningú havia accionat el mecanisme. La roba tacada és rentava portes endins, entre les celles, i ningú sabia com posar fi a tot aquest procés de dissabte. Quan es va despertar va comprovar com un regueró d'aigua havia unit el recorregut entre les dues habitacions i que, dintre les temples, seguia ressonant el so somort del rentat de curta durada. Va estendre les seves pors a primera hora del matí, entre l'olor del cafè acabat de fer i un raig de sol que s'escolava ignorant per la finestra de l'habitació mentre, lentament, s'allunyava de les bugades que sempre deixen un rastre sonor i, sobretot, massa samarretes descolorides.

Entreacte

2009-09-01T01:48:00.001+01:00

Les coses evidents cauen com una llosa perquè solen ser afirmades en frases simples, on el verb i el nom basteixen una realitat crua en la que no caben epítets sobrers ni complements escandalosos. La veritat no crida, mormola a l'oida dels que l'escolten, com una fina cortina d'aigua que crea solatge i marca un passadís profund on abans creixia la roca. L'evidència no necessita megàfons. La solució s'emmarca de quadrats invisibles, fluorescents als ulls de tots, i no cal cridar-la. Apareix, simplement. Per tant, pots seguir cridant les teves mentides, escampant-les al vent com petits trossos de confeti. Sempre seran propaganda pura, panflet de res, discursos sobre el sexe dels àngels, mentides adornades. Mentre tu crides al teu palau de subjuntives, hi ha qui segueix picant pedra al pont llevadís de la realitat, en el que els mentiders són el martini preferit dels cocodrils. Estavia't cada paraula, qui sap si així et trobaran més amarg.

Als braços de Morfeu

2009-08-27T00:44:00.004+01:00

Imprescindible facturar el coixí per començar a viatjar fins la casa que no té fi. Arribo a la meva destinació sense cues interminables a l'aeroport i em trobo centenars de petits, cruels aprenents d'humans que volen que jugui amb ells. Els conec a tots. Eren jo abans que fos la que sóc. Des de la cantonada, em veig caure amb bicicleta i pelar-me el sec de la cama, pentinats de comunió, excursions de col·legi. El problema segueix allà, amagat darrera la porta. No l'obris, que el veuràs, sento que em xiuxiuejo, ara és l'hora del pati. Amb aquesta veu persuassiva, no puc menys que fer-me cas. Dibuixo gegants a les parets i es trenca la punta del plastidecor, no arribo a pintar els cabells, em persegueixo i em trobo sempre a l'amagatall més amagat. Les altres nenes es riuen de la que amaga el cap quan para al picaparet. S'acaba el joc amb l'olor de l'entrepà i de la goma de les cintes de saltar i ningú ha obert cap finestral que trenqui aquesta quietud pròpia dels malsons agradables, dels somnis agredolços.

Summer dreams

2009-08-22T01:37:00.003+01:00

Pots cridar a preu de saldo, en època de rebaixes tot està permès. Els teus escàndols del 70% de bogeria respecte el preu original ja són un espectacle una mica de cada dia. Miro aparadors, buscant drames nous de trinca. Necessito sabates, jaquetes, somnis, autoestima. Es pot pagar amb targeta? La millor oferta arriba sempre quan ja has pagat el preu, quan no hi ha canvi per les teves ambicions. Quan el teu tu es menja el nosaltres, quan la targeta que frega la caixa registradora cisella tots els pactes. Jo pago al comptat, les pors davant. I tu, has trobat res entre tants descomptes?

After sun

2009-08-21T01:23:00.002+01:00

Era part d'un somni, un anunci, una novel·la. La dona entrava al lavabo, es posava davant de la pica i, després de rentar-se lentament la cara amb un so de violins creixent, deixava caure les llàgrimes entre els palmells de les mans. Que algú em digui que és real, que no m'he imaginat sola mil escenes com aquesta, en la que que la protagonista arreplega lentament la dignitat perduda, es prepara per la guerra amb marques negres sobre els ulls i fa un búnker de les muntanyes de kleenex usades. Que algú em respongui amb una obvietat, ni massa dolorosa ni massa evident. En el somni, anunci, novel·la, just quan ella traça el gest exquisit d'eliminar les restes sobrants de maquillatge de la parpella sempre hi ha un cop de nusos a la porta, que dictamina que la necessària estona de dol s'ha extingit, que cal tornar a la superfície a lluitar. A esgarrapar. Sovint, a perdre. I surt a fora, perquè encara queden mil batalles per lluitar, perquè no hi ha guerra sense perdedors i ella no vol seure en aquest banc. Devia ser part d'un somni, de fet, perquè quan no hi ha guions sempre s'esgota el maquillatge.

Reposicions d'estiu

2009-08-07T18:59:00.006+01:00

M'he posat les sabates de taló per semblar més alta, per dins i per fora, però ningú voltava pel carrer per admirar la meva proesa. Només hi havia boles del desert fetes d'embolcall de gelats i botigueres aburrides que exhibien saldos sota cartells plens de percentatges. L'estiu és caminar pel carrer i que ningú et miri, ja sigui perquè la cua d'admiradors ha fugit cap a altres destins amb més corrent d'aire o perquè la competència es multiplica i pren forma de rosses naturals, el blanc de la marca del banyador desafiant la superfície rosa, l'anglès de platja i el banyador tan minúscul com multicolor. L'agost és sumar-se a la cua de xancletes davant del pollastre a l'ast a les tres de la tarda, fer olor de crema solar i despullar-nos quan no ens hem tret encara el banyador, la gota asquerosa de gelat de xocolata que s'escola per la galeta, dinar de festa major. La pròpia existència queda reduïda a una edició de tapa tova, preu reduït i portada de colors llampants que només treu sorra quan acaba el dia. Entre Lemonheads i Flaming Lips, i la Némirovsky de postres, penso que aquests dies tot són reposicions, i sempre es deixen els capítols més bons. M'he posat les sabates de taló per semblar més alta, però la calor m'ha encetat els peus.

Hamelin

2009-08-01T13:04:00.006+01:00

Tu tutu tu. Et cantussejo a les cantonades, ets la meva cançó preferida. Tu tu. Com un gran èxit de dissabte, com una petita obsessió a la que he posat música enganxosa. Sóc un zombie enganxat a les teves vibracions, necessito un diapasó per medir quantes notes has trastocat i una escombra per recollir totes les cendres de la muda que era abans. M'acosto formalment al mostrador per reclamar un llibre de reclamacions bastit de silenci, que serveixi per denunciar que has captat totes les posicions de la short list. Ets el single que sona a totes les meves matinades. Tu tu tutu. No puc deixar de cantar, com si conegués la lletra de la melodia del pronom possessiu, com si em pogués oblidar del fet que ja no llegeixo, ni dormo, ni sento sense deixar de banda aquest disc. Tu tu tu tu tutu. Flautista, funambulista, saltimbanqui, artista posa ritme a aquesta declaració d'intencions.

Gairebé perfecte

2009-07-31T10:13:00.001+01:00

Obvietats
Vulgaritats
Obscenitats

Només és qüestió de deixar passar el temps

Fantasia en fa menor

2009-07-31T02:48:00.004+01:00

Ai tu, millor que et despengis del teclat ara que totes les tecles son borroses. No expliquis tota aquesta amalgama de sensacions, que et fa vestir de vella i jove alhora. Vam quedar que seguies aquí a condició de tenir un caràcter, un jo que et diferenciés i et fes única. Compliràs el teu contracte amb un destí que no existeix? No hi ha un demà pels que no saben mentir. Ningú em va parlar de les contradiccions, ni de trobar aquesta cara plena d'ulleres, de mostres, de mentides, de cada esgarrapada arrapada a les voreres de casa. L'enemic és ningú... i ningú ets tu. Sabràs jugar quan toqui repartir? Al passadís de casa sempre hi ha les llums d'emergència engegades. Si parles massa cauen les parets sense pietat i si dius mentides et quedes a les fosques. La veritat té una potència de cent watts, però nosaltres preferim les bombetes de baix consum.

Em van dir que si em posava tràgica no em llegirien.
Va per tots ells.

Arrels i antenes

2009-07-22T14:24:00.002+01:00

-Si ningú t'escolta, per què segueixes cridant?
-Perque encara no he perdut l'esperança de sentir les meves respostes.

Fugida endavant

2009-07-21T00:36:00.005+01:00

Desvestir-se és només l'assaig final. Desmaquillar-se, una prèmiere per la gran estrena. El mirall i tu. I ningú que pugui actuar de testimoni en el judici. Qui et salvarà? Qui et dirà que encara queden mil marques de naixement per estrenar? Cada estria, cada cremada, cada senyal assenyalen qui has estat. No hi ha advocats d'ofici que defensin aquests acudits del temps, ni cap heroi de pel·lícula que salti per damunt de la fera ferotge que ha imprimit cada arruga, cada cabell blanc, cada cicatriu. Som hereus del que ens ha passat, i el testament està imprimit a cada plec de la pell. Parlem sense articular sons i només el mirall sap llegir determinats idiomes, que beuen del que no hem dit i conquereixen cada centímetre de pell. El groc dels teus ulls no és casualitat.

Salva't mentre puguis d'aquest monòleg ferotge, sempre hi hauran selves on no puguis reflectir-te a la vora del riu. Corre mentre tinguis energia, sempre hi haurà una estació de servei on receptin medicines per no pensar. Mentre no et vegis no hi haurà judicis, ni sentències per aquest cos que has maltractat.
Però aleshores, qui podrà mirar-te?

Segona persona del plural

2009-07-16T12:49:00.004+01:00

Aprendre a conjugar la segona persona del plural és un exercici d'elecció que sembla no tenir fi. El NOSALTRES és escalfor, el bull de les coses pactades i el JO es queda a la pàtria de la solitud, la petita anarquia de queda de no haver de triar ni donar explicacions.

El JO és l'aire fresc de la nit, la llibertat màxima del que improvitza a cada cantonada i queda a mercè del sol i de tots els vents. El NOSALTRES és un pati de butaques que aplaudeixen cada escena -o tiren tomàquets sense compassió- mentre segellen l'assegurança que mai més tornarem a decidir sols. Les dues opcions són històries que es desenvolupen a l'aire del carrer o sota l'escalfor d'hores de treball dels arquitectes.

Carrer o seguretat.
Calefacció o ventada.
Jo o nosaltres.

Verset

2009-07-14T09:28:00.003+01:00

foto: Pieter Hugo

Em van vendre el futur a preu d'esforç i pago a terminis, per si encara queden somnis per complir.

Cadència Perpètua

2009-07-12T02:04:00.005+01:00

Per dos-cents anys de faltes ens han tancat i ara complim condemna en garjoles de pintallavis. Ens movem rítmicament -com calaveres roses que brillen en la foscor- i ja no queden més sentiments al pati dels condemnats. Hem cremat tots els llibres, hem parlat com si encara quedessin coses per dir. I el taló de les meves sabates només té color de cendra.

Vine amb mi, balla
ara que totes les penes ens deixen espai per dansar.
La pista és buida,
només l'omple el que no es veu
i hi ha tants gots buits a la barra,
que només queda que surti el sol.

Vine amb mi, canta
ara que totes les cançons sonen a llàgrimes.
El llit està ple de notes
que no entenc ni vull entendre
i hi ha tants acords que ballen a les tres de la matinada,
que el silenci és el bé més preuat.

Els nostres vestits de ratlles sempre duen escot i ens demanen autògrafs al corredor on tanquen els depravats. El nostre dolor és de silicona i les llàgrimes de les que presumim només serveixen per brillar a la foscor com un mal regal de fireta, mentre regalimen per aquesta rinoplàstia perfecta. Quan plorem, rimem en assonant delictes que només s'entenen en consonant.

Vine amb mi, dorm
ara que tots els coixins són durs.
El passadís està ple de somnis estranys
que no sé com treure'm del damunt
i hi ha tantes imatges que es repeteixen sempre

que arribo a la conclusió que hi ha petits delictes
que només poden explicar-se amb la vènia de la matinada.

Xafogor

2009-07-07T09:22:00.003+01:00

És de nit a totes les cantonades, menys a la de casa meva. Hi ha una festa improvitzada a la casa dëls que no tene porter automàtic, sona música i els veïns s'apleguen per veure el festival d'homes i màscares, les que duen i les que es treuen. Sona el mòbil, tard, i el despenjo amb els ulls tancats. Sempre diria que sí.

Uniformement accelerat

2009-07-06T19:18:00.005+01:00

Moviment, més rotund en cadascun dels extrems.
Tots ens movem constantment. Aquesta seria una màxima perfecta, si no fos que només me n'adono quan faig exàmen del catàleg de sandàlies d'estiu a la caixa del súper, i no m'agrada pensar quan he de pagar. Tu carregues caixes i jo em marejo, estem igual per igual. Tu planifiques canvis d'escenari i jo t'observo des d'una punta, rosegant el llapis. Tu inaugures portes, neteges plagues d'insectes que han nascut dels camps fèrtils de l'arròs Nomen, i jo, palplantada i rotant al mateix nivell de la Terra, netejo una mica de pols de la finestra que has adoptat. Mentre donem voltes –petites, calculades, planificades– no veiem les restes de la copa de vidre que surten del paper de bombolles i que s'han suïcidat per no haver de resistir el canvi de coordenades. Tu et mous –balles amb els objectes– i jo et segueixo, amb una sístole constant i força silenci. Ens movem transportant, forçant els gerundis a pes de braços.

Quan poses cinta aïllant per segellar el cartró m'agrada observar el teu reflex al mirall trencat que hi ha recolzat a la paret. És una parada que resulta escandalosament sedant enmig de tantes voltes.

www.imbecilidad.com

2009-07-04T17:28:00.000+01:00

"Propongo la IMBECILIDAD como herramienta pedagógica, para poder –con ayuda de la complicidad y el juego- rebajar el coeficiente de inteligencia, y así descubrir al pequeño imbècil que todos llevamos dentro".

Pep Vila

High Cost

2009-06-28T22:30:00.002+01:00

En llocs especials hauria d'estar prohibit ser desgraciat. No em podria creure mai que hi ha espai per les llàgrimes quan els fils de llum de la persiana et queden tatuats a l'esquena. Però també s'acaba l'aire a les campanes de vidre perfectes, també pot arrelar el dolor damunt d'un sofà de Vinçon. Aleshores, un totxo a la gola, una maleïda estructura de ferro forjat fa parapent entre costella i costella. I suor freda, ciment en aquests llavis disfressats de Chanel. Davant de la llum i el perfum d'una espelma de disseny, només em queda presentar-me vestida desconcert i deixar els retrets en les sabates de taló perfectes que han abandonat l'escenari del crim. També el dolor pot ser de luxe.

Troballes de copilot

2009-06-28T22:19:00.005+01:00

Premi a la indicació urbana memorable.

Sirena de matinada

2009-06-19T10:19:00.003+01:00

Campanades a mort per qui no era de ningú. Miss Matinada ha deixat el seu tron, s'ha retirat de la partida quan encara no havien decidit taules i ara no apareixen substitutes que vulguin continuar el seu regnat. S'han decretat tres dies de dol a totes les barres solitaries, un minut de silenci a les tres de la matinada, hi ha rams de flors als poms de les totes portes dels lavabos. La beguda que van batejar amb el seu nom avui només la serveixen carregada de llàgrimes i tothom es reparteix la seva engruna de llàstima.

A cap de dol, desfilen cambrers, amants, pagafantes, veins, amics, algú que l'estimava en secret i tots els que perden la clau de casa quan el pany no vol obrir. La seva cançó eren les notes desafinades que només saben cantar els que s'han llicenciat en oblidar i ara es repeteixen en els baixos de les discoteques de poble. Aquesta elegia està escrita en un racó d'un flyer d'una festa que ja ha passat.

Miss Matinada;
Reina de les nits que no tenen nom
Duquesa de les flors de plàstic
Princesa de les confessions etíliques
Musa dels desamparats
Marquesa dels glops que tenen gust de llàgrimes
Abadessa de les coses que duren fins que s'acaben
Guardiana de les pintades a les portes del bany
Sirena que nada al mar de les matinades

Una ronda per la dama que pagava l'endemà, que escoltava el que ningú volia sentir.
Un brindis des de l'infern.

Polseres, mitges i cintes de vídeo

2009-06-16T00:33:00.004+01:00

Em faré arracades dels teus colzes perfectes i penjaré els lòbuls de les teves orelles al capçal del llit, per poder acariciar-les mentre dormo.
Serem una història de xarcuteria.

Guardaré la teva veu a la butxaca de la jaqueta i em dedicaré, amb parsimònia, a col·locar totes les teves bromes dintre d'un mitjó.
Serem una història d'emprovador.

Product Placement

2009-06-13T17:22:00.005+01:00

Si això ha de ser un anunci llenceu l'eslògan a la merda, no hi ha posicionament ni idea que la diferenciï de cap altra vida, perdó, volia dir spot. És inútil que intenti resistir-me i giri el cap, hi ha un sponsor que decideix tot el que faig i últimament fa vacances. Silenci al prime-time. Crisi d'idees al paradís, falta de personal a l'infern. No és crisi, és demència. Tots els moments em duen a la mateixa seqüència; mans que s'agafen cadires reclinables peus que xoquen portades de cedés satinades mossegades al coll microtelèfons platejats un lliri que mor en una ampolla de litre i mig. Després d'una tasca de promoció mastodòntica, una vegada vaig voler vendre tots els meus treballs i no vaig guanyar res.

Quan no tinguis res diferent a vendre, canta-ho, deien a creativitat, i en els darrers mesos només sento melodies estúpides, la majoria dins del meu cap.

Tot a cent

2009-06-12T11:45:00.004+01:00

A dos quarts de deu del matí esmorzo sola. Cafè amb llet que crema damunt d'una barra solitària, verd poma, desconeguda. Remeno amb parsimònia la cullera i em miro la cambrera, un xiclet que es mou compulsivament davant d'una persona. A la ràdio, sona un d'aquells programes matinals en el que la noia truca per posar a prova al xicot. La locutora l'enganya fent-li creure que hi ha una festa increïble -plena de dones, tangues, sexe i xampany- i que ell és l'únic convidat masculí. Ell no cedeix i declara una amor incondicional a la seva parella, un gladiador de la resistència (gran riallada irònica) que cau literalment de cul a terra quan s'adona de l'enganyifa. Em pensava que aquest programa, que em transporta als meus viatges en autobus per anar a l'institut, ja no s'emetia. Hauria d'estar prohibida tota aquesta inseguretat, aquest niu de tòpics, aquest basar de soledats.

Fase REM

2009-06-04T23:22:00.006+01:00

Em confesso sempre de matinada perquè la claror del dia no encaixa amb la sinceritat. El vestit negre de les dotze és el que millor coneix tots els trucs per guardar secrets, carícies i la cerimònia que practiquem, nit rere nit, com dos fidels que executen el vals de la prospecció arqueològica. Parlant, travessem el mantell i l'escorça. M'explico, t'explico i m'escoltes, t'escolto. Ens obrim camí a través de l'escalfor. A dos metres sota la superfície hi ha rialles; a deu, creences; a cent, sentiments contradictòris i anem engreixant la llista de parenostres, com un placebo que cria pols al costat dels barrots del llit. Hi ha un pastor amb pic i pala que aparta les pedres del camí, escolanets que medeixen la temperatura de la terra i l'habitació. Quan arribem al nucli d'aquest petit planeta fet de llençols hi ha un mar en calma -ple de llibres molls d'oracions que han escrit d'altres- i els ulls enormes fixes del confessor que miren des de la riba. Aleshores, es fa de dia.

Dissabte....

2009-05-30T11:18:00.002+01:00

A les pel·lícules, les bombes sempre esclaten en dies com avui, matins de decorat perfecte i cels clars. En un guió catastrofista, abans de l'impacte del meteorit o de l'atac de les forces enemigues, sortiria aquest camp del davant que ja comença a groguejar i que té roselles, la platja amb la via del tren i cues d'escolars que hi fan fila abans d'anar de colònies amb foulards de color mostassa. Sonaria música suau, hi hauria càmara lenta i pilotes entrant per l'esquadra dels bancs de la plaça del poble. Tot, per pujar el contrast amb la catàstrofe. Sort que, en dies perfectes com avui, l'equip de rodatge està de vancanes aprofitant el pont i no hi ha temps per dibuixar bombes que pintin de vermell desgràcia tota aquesta calma, la treva abans del soroll ensordidor que, per sort, no traspassa els decibels de la pantalla. Si en tingués ocasió, guardaria la una del migdia al calaix de la nevera, en un acte de supervivència de cara a dies emboirats interminables.

El maniquí que somiava amb un bidó de gasolina

2009-05-29T00:27:00.006+01:00

Vaig a restaurants cinc estrelles a alimentar-me d'històries, estiro mica a mica el fil de tots aquests verbs posats en filera, tots són una mica tu, una mica jo, una mica tot el que ens passa, com una maqueta perfecta de la vida real col·locada per orientar als turistes. Sempre remeno a les escombraries per saber què passa després. I després. Fins que s'acaba i, en el meu particular delicte, he afusellat pel·lícules, llibres i petites quimeres de barra. A mig argument, sommio que paro la imatge i jugo a endevinar què passarà després. Tot, per descobrir que em caic molt millor quan no l'encerto, quan em demostro que encara no està tot sobre el paper i que el final només és el preludi d'un altre culebró. Argumentòfaga. Historiòfila. Acabo les frases que no has començat i seria una addicta als desenllaços si els principis no m'inspiressin idees.

Déjà vu

2009-05-23T19:09:00.004+01:00

Molta música, alta i per tot arreu i , al meu cap, Birdland. El DJ dirigia la funció nocturna, mentre al darrera seu s'hi llegia un cartell que deia "sigues un heroi i comença a cuidar a qui t'ha cuidat tota la vida". A la discoteca mental, la sentència em va obligar a canviar Birland pel Cant dels Ocells i gairebé podia veure el violoncel del Casals al costant del punxadiscus. Per llogar cadires. M'hauria oblidat completament d'aquesta associació d'idees estúpida si no fos perquè, just quan anava a buscar la canya amb la comissura dels llavis, la samarreta del DJ va començar a tapar el cartell i només s'hi llegia (en aquest ordre):

heroi
aquí
vida

Vaig ajuntar a i qui, com per art de màgia, i em va aparéixer una llista que havia vist alguna vegada, en algun lloc. El nostre subconscient juga a mots encreuats amb les imatges que li enviem. Hores més tard, quan vaig aterrar a casa, les úniques que seguien ballant eren aquestes tres paraules. Com si fossin ocells.

Videojoc

2009-05-19T22:53:00.003+01:00

Un home que no dóna una bona resposta no passa a la següent pantalla. Hi ha bonus tracks pels valents, sopars pels més agosarats i bolets gegants que dónen punts extres per cada somriure. És un joc senzill, només cal ser fantàstic. El més bàsic és no deixar-se enganyar per aquest fons ple de colors brillants, aquí totes les promeses acostumen a ser en blanc i negre i els desitjos només es mouen en dues dimensions, sí i no. Quina esculls? Darrerament has perdut cap vida? Divendres em vaig apuntar a la partida i, hipnotitzada per la música repetitiva, em vaig oblidar que els que ho aposten tot -Què fas demà al vespre?- poden tornar de la barra amb un somriure idiota que clama una altra ronda per oblidar tota la vergonya que no cap en seixanta quilos. No acostumo a quedar últimament. Gràcies. La propera vegada que perdi el sentit comú serà per mail o burofax, d'alguna manera freda, esterilitzada, envasada al buit, així m'estalvio les ganes d'amagar-me darrera les cadires. Als jugadors poc experimentats les intencions ens juguen en contra i mai arribem a fer la batalla final contra el monstre de la última eliminatòria. La tecnologia punta -plorar, riure, agafar-se de la mà, que m'abracis- és molt difícil de gestionar.

Equilibris

2009-05-15T00:35:00.003+01:00

Gairebé tots dormen ara. Els que ens han ensenyat coses, dels que hem après els tot el que sobrava, els que ens hem estimat, els que odiem amb tota l'ànima per no admetre que no hem oblidat, els que caldria que hi fossin per no perdre el temps en teclats que sempre estan de pas, els que ignorem que hi són, els que opinen que la xarxa està plena de brossa preciosament ordenada, els saben que aqui només trobaran cantonades destí a cap carrer, els que odien llegir les misèries llogades, els que lloguen desgràcies per viure alguna cosa, els que odien la paraula desgràcia. I també tots els altres, els més interessants. El contracte entre el cel i l'infern sempre admet a nous llogaters amb ganes de canviar de passaport. Quan dormim, traspassem fronteres sense haver de facturar aquest equipatge fet dels que no hi són. Que només llegeixen.

Petit enterrament habitual

2009-05-11T23:36:00.003+01:00

A punt d'arxivar la darrera llibreta a la papera hi trobo un full en el que, a principis del mes de gener, m'havia autosuggerit els grans èxits de Sinatra, alguna cosa de Glasvegas i també Buenavista Social Club. Al costat, un camp de lletres mal fetes, de dibuixets de llapis petits que roseguen l'extrem del full. A la pàgina següent un punt i a part en el que et prometia amor etern (mentida) i un altre en el que confessava que t'odiava (més encara). Telèfons d'associacions de veïns, una sinopsi de Botchan arrugada i un altre cop el record dels teus pòmuls calculats al milímetre. M'he quedat només amb dues planes d'aquest cadàver vermell. Viuran a l'estòmac de la nova llibreta groga que ja ha començat a fer de bitllet de metro per aquest viatge turístic, eufemístic que és la vida.

Fotografiant l'Univers

2009-05-11T20:44:00.001+01:00

Petit moment de glòria fotogràfica aquí.
Properament vindran més entregues d'aquesta nova experiència, junt amb més singles d'aquest senyor...

Pista negra al vèrtex de la finestra

2009-05-10T03:01:00.004+01:00

Les tres de la nit seria la hora perfecta si quedés algú despert, ens discutiriem amb les celles apuntant al terra. Cap per avall, només hi ha un clatell sotmès a la gravetat, un coll deprimit que mira al terra i els ulls al que podria ser cel i només és paret. M'agradaria ser un quadre de Modigliani, però només soc un esbòs del que seria una ballaria de Lautrec. Destronada en el darrer càsting de ballarines de can-can, em conformo a veure la realitat amb cabell de superguerrer -cabellera avall regalimant per una de les puntes del llit- des de l'angle privilegiat que permet un contrapicat perfecte dels turmells cada cop més propers al punt de fuga de fusta. Res més aprop d'aquests somnis imperfectes, en els que floto i tot el demés, en els que els problemes venen despés de frenar i no pas per arrancar.

Et convidaria a ballar si no hi hagués parets irregulars en aquestes cantonades només aptes per rat-penats. Què trist no diposar d'atrezzo. Quina llàstima no tenir decorats per discutir-se.

Foto Hopperiana

2009-05-07T19:05:00.002+01:00

Un ú a ú per un empat tècnic. Un gol per les meves ganes que s'acabi ja aquesta temporada de futbol que ha segrestat les agendes informatives i un altre per les nits de festa al carrer, gent que es mulla els turmells a les fonts i himnes desafinats en honor a gegants blaugranes.

Urbanisme assassí

2009-05-06T00:17:00.005+01:00

Dues frases per acabar el dia; vull punxar les rodes de la grua municipal, que podi els arbres del carrer a qui encara li quedin braços després de trobar-me. Un cop la bilis és fora i he pagat totes les multes, l'epíleg assenyala que tot l'argument no ha fet més que començar. La realitat, en fascicles. Abans d'aquest matí d'apocalipsi versió reduïda hi havia espai per un matí gairebé perfecte de diumenge, que m'empassava amb gana sense haver dormit. Nens, mareig, sexe, ressaca... quin és l'ordre perfecte de la frase? Després dels remordiments ve un entreacte deliciós inundat pel sol perfecte de maig: cercavila de pantalons, globus que s'enlairen al cel, vermuts al sol, patates braves. La felicitat fa mal de cap. La final de la Copa d'Europa es juga a la plaça del poble i el festí serà un pollastre a l'ast però, com sempre, si treballes i fas ganyotes al sant baró de l'Ajuntament no hi estaràs convidat. Maleïda calor, maleït urbanisme totpoderós, que m'has pres el cotxe i els excedents del sou. Seria un gran argument dramàtic, però no hi ha director que es commogui amb tota aquesta llum de la primavera.

Ortografia aplicada

2009-04-30T16:50:00.004+01:00

Llevar-me amb exclamacions
Treballar en cursiva
Parlar posant interrogants
Cridar en negreta
Escriure't entre claudàtors
Caminar posant una coma a cada cantonada, enumerant paisatges en petits paràgrafs
Pensar-te entre parèntesis
Citar-te en subratllat

Fer-te meu amb majúscules

Parvulitus

2009-04-28T22:26:00.003+01:00

Un esbòs tacat amb una bata d'escolar rosa, després, un pati d'escola i molts punts de colorins, petits nius de batista amb un cordó lligat a la butxaca per aguantar el mocador. Erem una constel·lació de nervis que ens cridaven a files per anar per primer cop a escola. Hi havia Tente, punxons, però això és un fastforward. En l'intent de mirar enrere, el primer record és una taula molt llarga -els anys afegeixen metres- de fòrmica i dos nens plorant a cada cap de taula, un dels quals era jo. Els altres, vivint la primera batalla al pati i nosaltres només ens vam dedicar a pintar la nostra llàstima de colors brillants. Llàgrimes blaves, bata rosa, taula verda. Pena immensa, encabida en una caixa de plastidecor. Llàgrimes de gomets regalimant galta avall. Erem dos soldats a punt de començar una aventura i, encara amb els peus molls de la pintura de la línia de sortida, només podiem plorar per la mare, armats amb l'entrepà que no ens deviem menjar. Soldadets de bolquer, no haviem posat ni dues línies en el nostre dibuix vital i ja començavem a demanar el llibre de reclamacions.

For

2009-04-27T23:22:00.002+01:00

Música, pel·lícules, feina, milions de canyes, arreglar el món en una punta de la taula, fumar des de la finestra i veure com la mala olor engrogueix les fulles dels llibres del prestatge. Ha estat un abril de petits remolins, de tornar a casa a plena llum del dia amb les mitjes vermelles de dimoni i d'inventar una història tràgica cada cop que he passat pel carrer i no he aparegut com un reflex al mirall dels aparadors. Ara estreno nous ullals i he acomiadat els mitjons de llana amb una liquidació generosa que compta quaranta dies per any treballat i dormiré amb la capa de vampir. Avui és el primer cop aquest any que dic adéu a la llum del dia encara amb els barrots del balcó presos entre els dits del peu, que ignoren que un metre amunt la primavera ja ha donat el primer cop de puny als llençols. Que tristos, que simples tots aquells que ens hem de limitar parlar de la tornada del bon temps perquè tenim por de gastar la resta de les lletres, perquè preferim l'escola nocturna, perquè la simplicitat fa por. Perquè potser no hi ha res a dir.

Postmodernista

2009-04-21T13:27:00.000+01:00

Transcric en barroc el que sento en neoclàssic.
O era al revés?

Perpètua

2009-04-18T19:46:00.003+01:00

Els núvols han prenyat d'ombres els camps i la resta del paisatge. Què fa la gent les tardes de dissabte que el món s'atura? He pensat un relat llarg que mai començaré, lligo dues entrevistes que no em concediran, vaig a prendre fotos que surten sense contrast. Ho deixo tot a mitges, per trobar el plaer de continuar quan em vingui de gust. Potser no ho acabo mai, qui sap. Justine i Juliette des de la tauleta de nit, emetent en directe pels insomnes, són l'únic testimoni del canvi d'armari i de les piles de peces de llana que passaran a la paperera de reciclatge. Em dedico a llegir-vos, apago la caixa negra i segueixo. Les darreres hores del (meu) cap de setmana sempre acostumen a donar-me mal de cap. Com aquestes tempestes d'abril.

Quaranta minuts

2009-04-17T18:41:00.004+01:00

Hi ha vegades que l'admiració i l'insult s'ho juguen tot a un pols implacable i no es pot fer res més que llogar cadires a primera fila per no perdre detall. El ring és un local petit on toca Geoff Farina . A mida que el local es va omplint, l'ambient es carrega en la mateixa mesura i, davant de l'atac dels cigarrets de la concurrència, Farina ens demana que, per favor, si volem fumar anem a fer-ho al bany, afegint que és americà com a justificació davant de les nostres cares parades de devoradors compulsius de nicotina. Cares de nen avergonyit entre la parròquia per un penediment que només durarà tres minuts ja que, quan no ha passat un quart d'hora, la majoria -servidora, l'acompanyant i altres coneguts de les primeres files fem durant la resta del concert un esforç digne de meréixer per aguantar-nos- torna a sostenir el filtre entre dit i dit. Els primers esquirols tornen al foradament compulsiu del propi pulmó i la bona educació és fa, literalment, fum. Un cowboy surt del bany amb el caliquenyo a la boca, deixant un rastre que s'estavella directament a l'escenari i el soroll de la cleca que riu al galliner no ajuda a millorar el poc bon humor del cantant que, a quaranta minuts justos de la primera cançó, abandona la guitarra per anar a tastar la cervesa del país. Segur que amb aquesta estona ha quedat ben tip d'aquesta mostra genial de l'amabilitat europea. Un cop la tarima on tocava torna a quedar òrfena, brindo amb un Marlboro per la vergonya aliena, escric això i demano una altra ronda.

Càlcul mental

2009-04-15T00:41:00.003+01:00

El record de l'últim petó de diumenge al vespre s'ha escolat per l'aigüera. Abans d'anar a dormir construeixes una nova setmana plena de projectes, de petites quimeres editades amb tapa tova, que neixen de bastides fetes amb Access. Ets un perfecte ordinador perfectament connectat a una velocitat perfecta en aquest cony de món que molt poques vegades et sembla estúpidament perfecte. Però continues batent ous a través de la pauta montessori de la tranquilitat, et menges ben fregit l'espai entre les dues ratlles blaves, vius entre línies. En el teu paper de premenopàusica sentimental, enyores les preocupacions que havies oblidat que tenies, sumes i restes en aquesta realitat gairebé transparent. Tot per oblidar una equació amb un resultat perfecte que ningú pot veure, perquè ha fugit claveguera avall.

Tzri

2009-04-11T04:38:00.004+01:00

-Al final acabé bulímica...
-Puedes leer la mente?
(Ben Stiller a Zoolander)

Santa Maria da Feira

2009-04-07T22:20:00.006+01:00

Escull. Volies una vida normal? Volies una acreditació simple en aquest món, alguna cosa que deixes senyal que havies passat per aquí, marcat per sempre amb el fil daurat de l'elegància. Però no podrà ser, diu el Jutge. Si has de deixar rastre, que sigui llarg. Si t'han d'explicar que sigui amb exclamacions. Si t'han de descriure, que sigui a crits. Si t'han d'ignorar, que sigui des de dins del sot més profund. Si volies escollir -si es jugava tot al vermell i l'aposta era segura- segur que hi havia camins amb menys pedres. Escollir era un joc d'opcions, i tothom sap que només un cec encerta en un horitzó ple de colors.

Easy come, easy go

2009-04-04T12:40:00.004+01:00

He perdut les teves cartes dins d'aquest huracà per fascicles. Al principi m'inclinava pel drama però ara ja m'és igual, aquí només sóc una rata més seguint la flauta electrònica de Hamelin i no he de pensar, ni ordenar, ni classificar. Bum-bum. El batec de la nit té l'ànima de llauna i és una religió que ordena maquillatge, gots alts amb glaçons, teories que basteixen imperis damunt d'un escuradents i missatges escrits des del llit en total estat d'inconsciència. No pensar. Es busca qui tregui la pols dels adverbis que s'han quedat surant a la pista de ball, qui confirmi que, en aquest teorema fet i confirmat per cecs, la hipotenusa sempre guarda més brutícia que la suma dels dos catets.

Txu

2009-03-31T23:32:00.002+01:00

"Vaig tenir una reunió amb un jove executiu i li vaig fer saber el meu interès a incloure en el meu pròxim projecte tres temes de Bach. Quan aquell jove i ric executiu em va dir 'molt bé, quin ha estat l'últim èxit d'aquest Bach?' vaig saber que jo tenia un lloc en aquesta professió"

Declaracions de Maurice Jarré incloses dins de l'obituari que li dedicava avui El Periodico.

Uan

2009-03-31T02:08:00.007+01:00

De fet, les coses que semblen complicades són força senzilles. Necessites un altaveu? Et podries posar a córrer amb pijama enmig dels cotxes que circulen en direcció contraria un dilluns a la nit, podries publicar un anunci per paraules al diari o, fins i tot, anar plorant a totes les teves sofertes amistats. Podries allistar-te com un soldat més a l'exèrcit de blogger i abocar més i més lletres al remolí.

Seria molt fàcil fer que tothom sabés el que penses si sabessis que és el que has de dir.

Ens hi vam jugar una pasta

2009-03-29T19:09:00.009+01:00

No suporto viure en un món on tot succeeix per atzar. Ho trobo fastigós
(a la pel·lícula de diumenge tarda de tv3)

Busco qui em llogui una màquina del temps i, si no n'hi ha de disponibles, em conformo amb un contestador d'aquells que canten les trucades i deixen emmagatzemada la veu del personal, gravada amb aquella cantarella del parlar amb màquines que salta a raig fet quan prems el botonet vermell. Una bomba de paraules que s'estavella en camp propi, recollida electrònicament i a punt d'esclatar quan es doni la ordre. En tardes de diumege com avui -que s'han declarat en vaga la TDT, l'estimada televisió analògica i les meves ganes de llegir- muntaria collages sonors amb els encàrrecs estúpids, els feliç aniversari i els queésdelatevavida. Seria hit estiuenc fantàstic, tan ple de silencis i amb magnífiques aportacions de l'amable senyora enllaunada de telefonica, no té més missatges.

Platja d'Europa

2009-03-27T01:47:00.003Z

Físicament, tornar enrere fa por i és un viatge només reservat als valents. La última vegada que vaig provar aquest exercici em va faltar poc pel riu de llàgrimes: només veia gent vestida amb xandalls de tàctel, gossos salsitxa, cabells lligats amb plomes artificials i molts pírcings on no tocava. Tots es passejaven i ocupaven els racons del que havia estat el meu escenari d'adolescència, com arbres de Nadal lluents i cruels a primera línia de platja entre la última del migdia i la primera de la tarda. Faltaven els Beach Boys posant música a la nadala, al rèquiem pels records. Amb màniga curta -i el dol auster que es reserva a les ceremònies simples- vaig brindar amb un cafè amb gel pel que recordava, però sobretot pel que havia conseguit oblidar.

Barbie belleza

2009-03-25T01:29:00.005Z

ITV setmanal davant del mirall. Sóc una practicant metòdica que no es salta cap pas i examino amb precisió taques, celles, orelles i aixelles. Ara sóc un cirurgià que escapça arrels de queratina i boscos supracil·liars. Demà em transformaré en una versió barata de la que hagués estat si no mengés hidrats abans d'anar a dormir i se m'haguessin encomanat les ganes de prendre mesura a les llambordes del carrer a ritme de footing. En el pas intermig, m'hauria de dedicar a fer fotografies del procés, de cada arruga i de cada cabell blanc sota la llum cruel del bany. Hi hauria d'haver algú que es dediques a gravar com el temps juga amb les nostres formes, després fariem un making off amb les evolucions més sonades.

Ressaca

2009-03-22T22:32:00.007Z

Dissabte a la nit. Malsons de cervesa, esternuts de fum. Estem de costat i em dius que l'amor és l'únic animal que sempre tendeix a suïcidar-se. Brindem per aquesta realitat cruel mentre un tercer que acaba de sortir a escena espanta a crits l'inici d'un petó protagonitzat per la parella de la cantonada. La falta d'escalfor alimenta la parròquia que ha llogat plaça de pàrquing a la barra i tots ens pintem els llavis per tapar l'holocaust previ de llàgrimes que ens manté aquí. Ric la gràcia, m'aparto els cabells, busco excuses, em poso la careta de cínica. El meu escut sempre té gust de gintonic. Et contestaria que encara queden exemplars de vida feliç en algun racó del planeta si el pit no em tibés. La fi del món és a les tres del matí, quan tanquin les portes del bar, i la millor notícia és que demà encara quedarà concurrència que vulgui fer l'última a la salut dels pobres supervivents.

Nothing... lipstick. A little blood.

2009-03-19T23:14:00.007Z

Mis padres son las celebridades de mi periodo REM
Kiko Amat "Cosas que hacen bum"

Sortir del llit que m'ha mantingut dolçament crucificada durant dotze hores. Vestir-me sense pressa mentre sona Dirty Boots. Esmorzar mentre busco vols que ens acostin al Reichstag, a la Potsdamer Platz, la Bauhaus i les salsitxes. Veure la il·lustració del cedé de la dona que fuma amb ulleres de sol i voler estar allà, dibuixada en blanc i negre, mentre sento com diu una cosa com I stole my sister's boyfriend. It was all whirlwind, heat, and flash. Whith in a week we killed my parents and hit the road. Tonteries. Sortir cap al cotxe i conduïr fins la platja. Sona Helena Desenganya't, sona el hit Ja fas tard i T'estan esperant, tan bàsic en aquesta llista d'èxits. No pensar ben bé en res fins ben entrada la tarda, mentre el cap de setmana s'estrena sol. No hi ha més remei que seure a primera fila per veure'n totes les seqüències.

Norit, peces delicades

2009-03-18T00:44:00.007Z

És una suma indecent després de mitjanit. M'estiro amb els abdominals apuntant al matalàs, amb un parell de mitjons plegats apuntant al pectoral. En contra del que s'ha prescrit, l'olor de suavitzant no és un narcòtic, ni els pensaments que fan surf l'oració prèvia al somni sense record. Qui em cantarà quan no pugui dormir? Sóc un rumiant de dos cors, un que està fet de cotó i un altre que centrifuga, esbandeix, es belluga a tota velocitat. Jo era més de contes simples -de dolentes que paguen pels errors, de mesquins que perden el que havien apostat a l'última volta, de persones que no dormien amb trossos de roba abans de ser esclafats pel cansament- però, de cara al coixí i amb un decorat que dóna voltes, no hi han finals que justifiquin aquesta escena irreal, en la que la càmara subjectiva només enfoca un tros de nòrdic, un pijama vell, i els mitjons. Tires de branques verdes i vermelles lluitant per esgarrapar l'atenció de l'espectador. La sístole i la diàstole signades per American Apparel. Abans de descobrir que el final dels contes sempre és el mateix, només una petita part del teu jo que queda conscient veu -guiat per la subtilesa d'un pla que es va aigualint mentre la son ho tapa tot-que no hi ha peces de recurs que tapin una realitat que es descoloreix cada dia una mica més amb les rentades.

Gris pedra

2009-03-14T20:05:00.006Z

Veure com apareixen les teranyines metàliques davant de la porta de les botigues, entre les vuit i les nou del vespre, hauria de ser esport olímpic. Ens quedariem parats veient com tots aquests maniquins dels aparadors tanquen els ulls, se'n van a dormir i anotariem l'hora al quadern de bitàcora. Aplaudiriem quan la llum nasqués a la punta del fanal. Tan silenci ens mataria, però riuries quan t'expliqués que el germà d'un colega interpreta al Dalí en un parc temàtic dedicat a Vivaespaña, en algun punt indefinit del Japó. Em contestaries que segur que ho consideraria un orgull indescriptible. En aquell moment, sortirien dues dependentes del reixat del Women's Secret, que criticarien les dues obres atrinxerades davant de la porta. S'hauria fet de nit davant d'un conjunt de llenceria -un quadre sense audiodescripció- però no ens hauriem fixat en el color dels sostenidors.

Casualitats

2009-03-11T19:15:00.002Z

Avui m'he trobat un fantasma del passat, dels que van canviar fa temps la bola i les cadenes per un vestit de ratlla diplomàtica. El vaig conéixer en un bar situat just al costat del local on ens hem trobat avui, una nit fosca que feia vent i ell em va dir que necessitava algú que l'ajudés «a posar la seva vida per escrit per poder-hi reflexionar». Així em vaig convertir en la mecanògrafa dels seus records, que es movien entre una joventut de roba de marca a Sant Cugat del Vallès, cases okupes a Londres i a Evissia durant els seixanta, el Tantra, les seves feines de traductor i les dones. Ell en tenia vora seixanta –jo quaranta menys– i quedàvem un cop per setmana i mai es va acostar a menys de cinc centímetres de la meva cara. M'explicava coses que, segons ell, «em calia saber» i ara m'estiraria els cabells per recordar-ne algunes. Cada capítol de la novel·la que ni em va acabar d'explicar ni vaig escriure hauria tingut un nom de dona. Servidora al principi escrivia molt i parlava poc, fins que vaig començar a parlar més, menjar més i beure més. Li vaig resumir l'abstract de la meva vida amorosa, no es va riure de mi, vaig aprendre a valorar el whisky de catorze anys i la nostra transacció comercial sense fruits es va esborrar.

Avui, quan ens hem vist i m'ha pagat el tallat, m'ha dit que tenia fusta, mai sabré de què. Continuava portant borsalino, mocador vermell, un tatuatge a cada canell i vestit de mudar. He somrigut a la seva obra que desapareixia per la porta.

Acid Lisergic

2009-03-09T18:53:00.002Z

En situacions com aquestes, una pensa que el més encertat seria vestir-se de Sandy –tota rosa, tota plena de volantets blancs com la neu i somriure d'anunci de dentífric– amb una motoserra mecànica i sortir al carrer i tacar amb de la sang dels altres aquests enagos perfectes que dibuixo amb la meva imaginació. Olivia Newton John es passa al vermell escarlata per fer confessar al pobre Travolta, mentre les falanges del pobre noi volen pels aires i servidora es queda sense un sol dels correus electrònics del darrer any i mig. Per art de màgia. Mecasundena. Si fos killer Sandy, segur que el meu gmail no s'atreviria a quedar-se pelat, sense cap fulla, ni ara estaria pensant a quin hacker suborno per recuperar tantes fotos, tants telefons i tantes coses dels darrers 547 dies, aproximadament.

Sé que res del que he escrit té sentit, però és que m'he quedat sense records. I sense cap missatger al que matar. Sóc una pobra Sandy sense arguments i amb molta ràbia.

Zero Absolut

2009-03-07T04:43:00.003Z

Això de dir el que penses, tenir opinió pròpia que sigui consistent. És com estar en un gran vaixell amb 2.226 tripulants més la nit del 14 d'abril del 1.912. Mentre saltes tanques de compartiment a compariment, lluitant contra el mar -esmerçant arguments, filant teories- l'aigua glaçada t'ataca pel clatell i t'obliga a desfer-te de les maletes. Quan arribes a la sala de màquines, a l'ànima de les coses, estàs sol, despullat, sense equipatge i rodejat de glaç.

J'ai deux amants

2009-03-04T19:27:00.003Z

Res.

I dius aquesta paraula i em gronxo amb la bafarada flonja que formen les tres lletres. M'hi estiraria si fos prou llarga, com em gronxo amb totes les bestieses que dius i que a mi em semblen dogmes irrefutables. Hauries de ser de lectura obligatòria, de subratllat diari, d'asteriscos enormes al marge de la pàgina i de portada arrugada de viure a la butxaca dels texans. Els teus monosílabs tenen la capacitat de semblar-me discursos, que em menjo com la millor de les delícies quan ningú no em veu.

Probolone

2009-03-03T10:32:00.002Z

Sóc un fagòcit més de l’existència aliena. Podria semblar important, però només els carronyers arrepleguen tanta informació que mor just després de néixer. Escriure per demà el que ja ha desaparegut avui és un petit infern transportable i fluorescent. Mengem dades, empassem històries i dormim en un ecosistema immens, sense protecció de dades i ple de sortejos cruels que cedeixen a tots els que tenen butlletes la corona pesada d’explicar les seves misèries. Resseguim el cercle de la vida amb gravadora, per no perdre cap detall, fent fotografies a l’holocaust diari que és haver de sobreviure fent el màxim de soroll. Tothom vol ser el blanc dels exèrcits de hienes que ataquen amb tinta, que teixeixen teranyines al voltant de les febleses dels altres. Dona’m sis bes dobles i maquillarem la realitat. En el mateix instant que la model surt a l’escenari, que el polític fila contes de la lletera, hi ha un mecanògraf cec, sord i mut que se n’alimenta i només vivim, parlem i ens vestim de colors llampants perquè el més dèbil del grup ens expliqui.

Pursuit (el del 1984)

2009-02-28T17:12:00.007Z

He començat la setmana laboral amb la mínima expressió de feina i ara el meu horari personal no s'adecua cap de les opcions decents de la cartellera. Passen els dies del nou any i no aconsegueixo tenir el món com a pretendent i a tu per esclau. La darrera pregunta de la partida de Trivial demanava que comptessim tots els angelets que hi ha al tauler. Ens va costar deu minuts trobar l'últim.

Acer Aspire 5735Z

2009-02-27T11:22:00.002Z

El pitjor de les lletres és que no es mouen de lloc un cop les hem tossides. És l’últim pensament que recordo haver construït just abans que tot fos negre dins del llit desfet encara del dia anterior, gairebé al mateix moment que un rastre que semblava la teva cara mig esborrada em va escopir a la cara tota aquesta herència cruel de silencis amb la que dormo cada nit. Potser per això l’olor a tancat em recorda els teus braços. Al matí sóc més d’implorar explicacions i exigir que se’m detalli cada pas que he fet per acabar compartint coixí amb fantasmes. Davant de l’esmorzar sóc una insolent que demana comprovar totes les factures que finalitzen en aquest ERE sentimental, revisar tota la despesa de sospirs que treuen el cap a cada paràgraf, rememorar cada enter premut amb mans que ballaven inexpertes sobre el teclat. No hi ha tippex, ni correctors de sentiments disponibles al programari lliure. I les lletres continuen aquí, tan quietes, fent mal pel seu compte i confonent insults amb floretes de la manera més dolça. Només sóc un revival de salmòdies que podria suportar certa ràbia, però odia el badall.

Aqui no hi ha qui hi visqui

2009-02-26T19:44:00.002Z

Les regles pel cap de setmana són, per aquest ordre, oblidar-me del darrer malentès professional i de la porta que no tanca bé i que va concentrar a tots els veïns, inclosa l'habitant de la porteria, en rotllana al carrer. Quan decidiem com fariem els torns per fer de "sereno", la del pis zero que destil·la hectolitres del que li serveixen al bar del davant va sentenciar que "como no lo haga el chico vamos apañados!". Feia temps que no veia a algú alcoholitzat que fos tan clarivident. Ni tan agut. Definitivament, a vegades m'estimo el meu veïnat, ni que cridin a la nit. Tampoc els sento la majoria de cops.

Allegro Moderato

2009-02-22T20:07:00.007Z

Hi hauria d'haver més música de fons en aquests moments dramàtics, quan condueixo i és de nit i faig inventari mental. Una mica com Karma Police, però amb més llum de fons, més semblant a una foto feta amb una Holga. Un marc de mil colors que envolta el gris. I parles i t'escolto, poso segona, riem, adelantem un tractor i tot sembla tan normal, tan plàcid que ningú diria que hi ha un foxtrot de pensaments en dansa que tenen gust a cendra. Dona jove busca partitura per encabir-s'hi. Dona jove busca un aparcament que permeti amagar les pors sota l'estora, mentre sona Brenda Lee. Que algú posi música al jukebox, que els altres ballarem al seu ritme i somriurem sense explicar les rutes salvatges que ens patrocinen les nostres neurones.

Anacronisme

2009-02-19T18:50:00.003Z

Sobren les paraules. Hi hauria equivalent amb senyoritus?

Lujo y pedrería

2009-02-18T08:18:00.004Z

Hi ha móns que s'han de trepitjar amb taló d'agulla, només així et pots deslliurar de la imatge de les persones que aixafes. Luxe i pedreria, hotels de cinc estrelles, motels plens de sabonets de propaganda. La finestra m'ofereix l'edifici del Congrés dels Diputats, ple de rellotges fets per artesans catalans, passadissos secrets, catifes de colors plenes de pols i biblioteques de tres pisos folrades de fusta satinada. Gent que fa feina d'amagat rere els passadissos fent botar pilotes diverses, boles de neu de paraules muntanya avall. A un asfalt de distància, m'aparto i m'extasio amb la visió de petons d'amants amb regust de xiclet que ressonen en cadascuna de les habitacions d'aquest motel grand luxe on dormito, ple d'edulcorants de cinc estrelles no aptes per diabètics, ple d'aprenents del Rei Mides amb càries.

2009-02-15T18:23:00.004Z

Hi ha parelles que, directament, es mereixerien que algú els treiés el so quan parlen entre ells/es, però sobretot quan parlen d'ells/es. Passen de la crítica (des)constructiva a la enumeració d'acrobàcies de recambró. «Va, em deixes que expliqui aquell sorollet que fas a les nits? Carinyu, si són els nostres amics! És hor-ro-rós! No em deixava dormir! Blablabla». Afegeixi veu de falset o aquell gest masculí que es verbalitza entre mascles acostumats a satisfer la parenta i tindrà la recepta del badall perfecte. Forquilla en mà, somrius a ella, somrius a ell i arrugues el tovalló amb la mà, preveient les primeres onades de la tempesta. Aguantes amb estoïcisme la broma innocent, l'intercanvi d'anècdotes vergonyoses, l'inici de retret amb somriure, el primer malentès estúpid, les respostes directes i directament crítiques, els crits i els comentaris de despreci, que són l'epíleg del silenci a l'hora de demanar les postres. Quaranta iguals, els dos perden el partit. Hauries de posar pau, et dius. Però t'ho penses millor, perquè una reconciliació que vagi "in crescendo" amb la mateixa gamma dramàtica et deixarà sense forces per resistir el cafè. Mentre ell mira el mòbil i ella s'eixuga –fingiment total– una llàgrima que hauria pogut néixer a la cua de l'ull penses que es mereixen que el joc del desempat sigui en la més estricta de les intimitats. Te'n vas al labavo i escrius això.

República Popular del Desordre Controlat

2009-02-13T17:22:00.007Z

M'apunto a la religió dels que no troben mai les sabatilles. Llogo habitació a la casa del desordre. Perquè el caos dels endreçats està fet de muntanyes de paper i arxivadors que guarden religiosament tots els rebuts, resguards i garanties. Tot això em posa la pell de gallina. Quin és l'ordre alfabètic del decencís? El perfecte metòdic es lleva cada dia seguint un ordre intern manipulador, el que dicta obrir la bústia després d'esmorzar, posar els llibres aparentment desordenats a la lleixa (combinant gruixos i mides en perfecta escala) i col·locar post-its de diferents colors per les factures comprovades i les que encara queden per revisar. El veig com posa un clip vermell als historials sentimentals caducats i subjecta les cites pendents en fulls blancs iguals i una grapa petita en paral·lel del marge. No vinc gràcies, em trasllado al bloc de pisos de l'entropia. Si algú m'adreça un missatge al meu número de telefon ple de pols de la coherència que prengui nota, que no contestaré. Que he triat viure a Cal Seixanta, que he escollit viure desendreçada.

Light

2009-02-12T19:30:00.004Z

T'has aprimat. Les teves conviccions desapareixen a la velocitat de la llum quan passen pel sedàs de la fina educació i cada dia notes aquests braços de filaberquí que es gronxen, arrossegats per tans siusplaus. Les cames i els genolls ossuts clamen per un entrepà gegant que dugui incrustada alguna frase de veritat. T'has aprimat. La bàscula dels projectes comença a marcar en negatiu. Els perdedors perden quilos i tu segueixes allà, a la cua infinita de la anorèxia de sentiments. Moltes mercès. Encantada. Perds la gana i el rastre de molles de pa i t'esforçes a tapar, pacientment, tota la muntanya de coses fantàstiques pendents amb lipstick de la vergonya.
T'has aprimat, i és una llàstima.

Man Ray

2009-02-08T03:38:00.002Z

No estimis al teu igual. Això és el que diu el manual suat de psicologia que també afirma que les persones que es tenen en alt concepte tendeixen a buscar parelles que s'assembin a ells. Bestieses, tonteries. No hi ha esgrima sense igual, no hi ha joc sense empats, no hi ha partides sense emoció. Busca'm a un jugador millor i em rendiré, i em canso de les parides previsibles, dels contraris que semblen fantàstics i es cansen a la primera ronda. No hi ha joc sense igual, i no hi ha millor partida que la que jugues sabent que el contricant et tornarà cada pilota que llancis a la xarxa. El súmmum del màxim del millor de l'amor és aquell adjectiu que no trobes i que l'altre et regala quan el busques. La resta, pel·lícules de crispetes i a córrer. I mentrestant, que els amants del feng-shui segueixin buscant l'angle recte entre el sofà i la taula, que els místics segueixin encenent espelmes, que jo em pixo en tot això, que els meus angles perfectes mel's construeixo amb cada error, que no en sé més, que marco amb tinta invisible cada secant en aquest currículum ple de corbes. El millor és que si m'equivoco és igual, per molt malament que ho faci, si m'ho crec, cap camí estarà més aprop del que ha de ser.

...són els raros

2009-02-07T12:25:00.002Z

Els guapos podien dominar el món. O això semblava quan tenies tretze anys i la teva popularitat es reduïa a ser la diana dels globus d'aigua dels altres nens mentre exprimies el botó del porter automàtic per lliurar-te del seu setge infantil. Els guapos ho eren tot i tothom els respectava, això deien les lleis estúpides de la pubertat, que exigien amagar defectes i sentir-se estúpid a tothora. Vaig començar a comprar compreses i sostenidors i em vaig pensar que ja estava en un altre estadi, que havia signat un pacte no escrit amb la vida adulta i que incloïa manaments tan insofribles com ser un dels guapos, rodejar-me dels guapos, tenir un guapo al costat per no ser tant jo.

Adolescència és una paraula que, de tan cruel, fins i tot sona malament.

Especular

2009-02-07T11:27:00.002Z

A vegades és bonic retrobar-se.
Adonar-se que feia temps que no et discuties,
no t'abraçaves,
no et parlaves.
Et presentes a tu mateix,
i fins i tot et podries caure bé.
Si no fossis tu, series gairebé un notable.
Si no fossis tu, podries arribar a ser amic de tu mateix.

(si et deixessis perdre a les cartes)